la crònica
El llibre que tira la pedra
Fa una colla de mesos que redacto sense pressa una mena de recordatori dels anys cinquanta i seixanta a Girona. No són pas unes memòries, que no interessarien a ningú; és evident. Més aviat vindria a ser una mena de retaule costumista pel qual desfilen moltes de les persones que he conegut i que m'han sorprès per la seva manera d'encarar la vida. Tot plegat, un recull d'anècdotes més o menys reals que dibuixen amb to d'humor el paisatge ciutadà en què he mirat de saber desenvolupar allò que en diríem la meva vida. Tot plegat, ja ho entendreu, podria ser material per a una novel·la meravellosa i interessantíssima, profunda i divertida alhora, si hagués caigut a les mans d'un bon novel·lista. No és el cas, amb tota evidència. De manera que si algun dia algú s'interessa per aquests papers, trobarà únicament un magatzem de material de construcció amb el qual, potser, podria construir una història, o diverses.
En recordar un amic d'estudis, en Josep Maria Romaguera, amb qui compartírem les primeres vel·leïtats periodístiques, em veig a mi mateix assegut al despatx del seu pare, advocat, disposat a llençar a la paperera les burilles del cendrer, massa ple. M'aturà immediatament. Les burilles, en una casa en què ningú fumava, havien de fer creure als possibles clients que aquell dia hi havia hagut molt moviment al despatx... Allà vaig tenir a les mans un llibre curiós que es titulava Yo tiro la piedra, signat per un altre advocat, Josep Maria Pou i Sabater, del qual sabia només que tenia un cert renom i que havia estat expulsat del col·legi professional –no en vaig saber la causa– i que feia firmar els seus plets pel pare Romaguera. D'aquell llibre, que no vaig llegir, me'n va quedar la idea que era el mitjà que havia emprat l'autor per defensar-se, atacant, de les acusacions que havia rebut.
A la recerca del llibre desaparegut
Potser aquell llibre em podia servir per il·lustrar l'època que intentava retratar els meus papers i el vaig buscar. Cap biblioteca no el tenia, ni el col·legi d'advocats, ni els lletrats amb qui parlava. Regirant per internet vaig arribar a trobar un anunci publicat per l'autor a les pàgines de La Vanguardia. Però el llibre s'havia fet fonedís.
Fa pocs dies, l'amiga Magdala Perpiñà, que fa de comissària d'una exposició que s'organitza per recordar en Carles Vivó, em trucà i em digué que ella sí que havia trobat el llibre desaparegut. Per una mòdica quantitat, un llibreter de Vic me l'ha fet arribar. Diria que mai no l'ha llegit ningú. Conté una dedicatòria amical a la primera pàgina. El paper s'ha rovellat una mica i fa un agradable tuf de pols de biblioteca. He començat a llegir-lo. No jo puc dir encara, però penso que no serà pas el que n'esperava. Ja us ho diré.
