Oriol Perucho

Hi ha persones que, per la seva modèstia i tarannà personal, no en són mai conscients però esdevenen punts clau de la història i elements imprescindibles a l’hora d’explicar determinades èpoques. Un d’aquests personatges fonamentals és Oriol Perucho, fill de l’escriptor Joan Perucho i de Maria Lluïsa Cortés, músic imprescindible de l’escena underground barcelonina dels setanta i els vuitanta i que va morir el gener del 2016 als 61 anys, víctima d’un càncer de pulmó.

Ara, al cap de dos anys de la seva mort, pot ser un bon moment per recuperar-lo o descobrir-lo gràcies a la Caixa Oriol Perucho, una iniciativa d’Oriol Pons de Vall, músic i company des de les primeres aventures, i de Martí Sans, activista i realitzador cinematogràfic. És un estoig amb els 3 CD que Perucho va fer en solitari, Insultó, lo multaron y dejó de comer, Zapping CD i Así pasan 45 min., un CD amb rareses i material inèdit, un llibret amb textos i fotografies i el magnífic documental Oriol Perucho in memoriam, de Martí Sans.

I crec que no tenim altre remei que agrair a Pons de Vall i a Sans l’esforç realitzat per aconseguir, recopilar i oferir aquest material, impagable, viu i complicat de trobar, ja que ens permet, d’una banda, reivindicar la figura d’un gran músic que va marxar de manera prematura i, a la vegada, posar en valor i en context una època rica i creativa que no ha rebut el reconeixement i la justícia històrica que mereix. L’underground barceloní, arriscat, experimental i radical, va ser eclipsat per l’esclat d’allò que es va batejar com “música laietana” i els seus protagonistes van quedar o bé relegats al segon pla o bé directament oblidats. Oriol Perucho va ser un dels puntals del moviment, seguidor d’Ornette Coleman i introductor del free jazz a casa nostra, es va convertir ben aviat en una mena de descobridor, en un explorador de noves tendències. La seva primera banda, Perucho’s, va ser un esclat d’emocions i la prova pràctica d’una sensibilitat especial. L’Oriol era un músic directe, intuïtiu, que tenia la música al cervell i que la podia fer brollar sense esforç, amb senzillesa, i que va treballar i va morir amb humilitat. Per viure, en tenia prou amb un espai amb la seva bateria, els seus llibres, els seus discos i el convenciment que allò que feia no era res estrany ni aliè a les essències de la música creativa. Al seu currículum, experiències personals amb grups com Tropopausa, Koniec, Moisés Moisés, Bel Canto Orquestra i el reconeixement posterior de músics més joves com Cabo San Roque. Potser per això aquesta capsa és l’homenatge sincer d’uns amics però també un acte necessari de justícia història per arribar a recordar o a entendre una època una mica desconeguda però activa, creativa i brillant de la música de casa nostra.