“«Franco ha muerto» (part II)”

Una de les sèries de més anomenada en la nova era de mirar la televisió que han impulsat les plataformes digitals és The Crown, que relata la vida, pública i privada, de la reina Elisabeth II d’Anglaterra. Independentment de l’interès que pugui suscitar l’existència de la senyora Windsor i la seva privilegiada família, aquest producte televisiu és recomanable per l’acurada contextualització històrica i política de cada episodi. La vida d’una cap d’estat com a fil conductor de l’evolució d’una societat permet, per citar només un grapat d’exemples, copsar el dramatisme de la Segona Guerra Mundial a la rereguarda britànica, explorar la controvertida personalitat d’uns quants primers ministres, començant per l’imponent Winston Churchill, assistir a l’esmicolament de l’imperialisme tradicional o veure evolucionar la societat de masses des de la premsa de paper fins a la televisió. Un deu per a la feina de documentació i recreació de la segona meitat del segle XX, de la qual el segle XXI és deutor absolut.

En un dels capítols de la segona temporada es tracta la tèrbola i indecent relació amb el nazisme que va tenir el rei Eduard VIII, més conegut en l’àmbit de la cultura popular per la seva abdicació prioritzant l’amor a una senyora divorciada americana. En aquest capítol, el duc de Windsor (com va ser conegut un cop autodestronat) queda com un drap brut sense pal·liatius.

Desconec si la prestigiosa Netflix, responsable de The Crown, té prevista alguna producció sobre alguna altra casa reial europea. L’espanyola, per exemple. La sèrie valdria la pena només per veure el tractament de l’estreta vinculació del borbonisme amb Franco, del qual el rei emèrit va ser hereu i l’actual titular, en Felip “a por ellos” VI, continuador de la nissaga constitución mediante. Naturalment, una colla tan insignificant comparativament amb la nissaga britànica deu ser poc televisiva. I si aquesta plataforma no hi deu tenir interès, encara menys en desperta entre el llagoterisme mediàtic espanyol, en un Estat on la filla del dictador acaba de morir després d’una vida nedant en l’opaca abundància acumulada pel seu progenitor. Un progenitor que, per cert, reposa en un mausoleu públic juntament amb el fundador del partit feixista espanyol. Ai, Espanya, el país on els dictadors neixen, es reprodueixen i moren a cos de rei mentre la seva memòria perviu intacta a compte dels pressupostos generals de l’Estat. No és gens estrany que quan Netflix es fixa en aquesta banda d’Europa, decideixi produir un documental no pas sobre uns monarques casposos sinó sobre Carles Puigdemont.