Un mort ben viu

Rellegeixo els Dietaris de Jules Renard aprofitant que són festes. Un home troba casualment un altre home: “Em pensava que havies mort!”, diu sorprès. Bo i que encara sigui ben viu, l’altre home calla. Resulta que ara a ell la sorpresa també l’aclapara. Però, com que no pot deixar que la conversa acabi d’aquesta manera, l’únic dels dos homes que ha parlat es justifica: “En fi! Tot vindrà, segur que serà un altre cop.” Any Nou, problema vell. Pràcticament vam acabar el 2017 amb unes eleccions pensades per liquidar l’independentisme. Hi varen abocar la saca, no hi van estalviar esforços: el 155, les amenaces, els piolins, Juncker i els de la Unió Europea, els de l’Ibex, el rei, el suport quasi incondicional de tants mitjans de comunicació públics o semipúblics perquè de privats ja no en queden. No es pot pas dir, però, que el resultat hagi justificat tants d’esforços. Seríem allà mateix on érem si no fos que tenim quatre presos tancats, el president i uns consellers massa lluny, molta gent, massa, pendent de judici. I sobretot, que tenim també molt clar que anem creixent i cap a quina banda van tustant amb l’estaca que volem fer caure. Serà interessant aquest 2018 perquè la voluntat d’uns de voler-nos aturats com morts coincideix amb l’entrada a la majoria d’edat de l’independentisme, que passa per la convicció que hem d’eixamplar la majoria social. I també, pel convenciment que els esculls que haurem d’esquivar no arribaran només de Madrid, sinó dels interessos partidistes que puguin tenir la CUP, ERC, Junts per Catalunya i potser En Comú Podem. Si ens en sortim, l’any 2018 serà l’any que ens vam fer grans. També l’any que vam perdre la ingenuïtat, però no la il·lusió. El carbó serà sempre per a tots aquells que es pensen que la primavera arriba tancant les portes.