De set en set
Llargmetratge
Fa mig any, en una reunió de Diplocat, Raül Romeva va dir que Holanda era el país de la UE els mitjans del qual havien informat menys sobre la situació catalana. Cert: durant força temps fins i tot els espanyols tenien més informació sobre Catalunya que els ciutadans dels Països Baixos. En visitar aquest país fa poc, però, tot parlant amb un nombre gens negligible d’holandesos d’edats i procedències socials ben diferents, va quedar clar que la cosa ha canviat: tots parlaven amb coneixement de causa de la barbaritat de l’1-O, dels presos polítics, de l’exili del Puigdemont (pronuncien el seu cognom a la francesa: Pudemont) i de la victòria independentista a les últimes eleccions. I si això és així a Holanda, deu ser així a la resta de la UE. Amb l’excepció notable del govern espanyol i els mitjans afins, segons els quals la brutalitat de l’1-O va ser provocada pels civils que seien a terra, els presos (declaradament pacifistes) són rebels violents, Puigdemont és un fugitiu i els resultats del 21-D són inacceptables. És com si algú a Madrid estigués escrivint el guió d’un llargmetratge del tot fictici que vol fer passar per un documental fidedigne. A Hollywood, els guionistes sovint proven de garantir el seu èxit tot copiant els ambients i arguments de films anteriors que han triomfat. El guionista de Madrid, per contrast, s’ha limitat a recrear l’ambient i l’argument d’una pel·li que ningú no vol veure, per massa avorrida i desagradable. I massa llarga: 38 anys.