Preguntes

La independència del Principat de Catalunya és inevitable. Ho sap des del govern més poderós a l’administració més rònega. Espanya també ho sap i, com a imperi en descomposició, no ho porta gens bé. El camí de Catalunya cap a la plena llibertat ja no té aturador. Tanmateix, per mirar d’esbrinar cap on giraran els esdeveniments a mitjà i llarg termini, malgrat allò que passi al Parlament els propers dies, les preguntes que cal que ens fem són: quan serem lliures? Com es desenvoluparan els fets? I, sobretot, quin preu caldrà pagar?

Quan? Es fa difícil de concretar. Economistes, astròlegs, endevins, analistes, experts en estratègia, politòlegs i tota mena d’oficis antics amb noms nous han fet les seves càbales. N’hi ha que afirmen que és quelcom imminent donats els resultats de les urnes. D’altres de més instruïts i coneixent les dificultats d’arribar a dominar tots els ressorts d’un cert poder fàctic (i els costos reals que això pot tenir) han apuntat que és cosa d’entre tres o quatre anys. Alexandre Deulofeu i la seva matemàtica de la història ho allarga fins d’aquí a una dècada, tot deixant clar que les seves xifres són sempre aproximades.

Com? Doncs amb moltes penes i treballs. L’Estat espanyol no té entranyes. Ho han demostrat a bastament al llarg de la història. No cal tenir fonts d’informació privilegiades per capir que si es declarava la República Catalana i executava unes primeres ordres pràctiques, a casa nostra hi hauria hagut un daltabaix. Ja ho advertien els diaris espanyols poc després de l’1 d’octubre: Fernando Alejandre, cap del Estado Mayor de la Defensa, preguntat sobre els combois enviats a Catalunya pel referèndum, deia: “De moment, el que ha fet l’exèrcit és acumular material logístic per estar preparat davant qualsevol contingència.” Cal explicitar de quina mena de contingència parlava? És cert també que l’Estat farà servir els presos polítics d’ostatges i com a peces d’intercanvi en una futura negociació d’independència. El seu alliberament o no dependrà de si el nou govern de la Generalitat fa la bondat que vol el govern de M. Rajoy.

Fora bo recordar que érem molts els qui afirmàvem que ningú no havia d’anar a declarar a cap institució judicial espanyola, puix era la trampa més vella de totes les trampes que fan servir els espanyols. No es pot anar a Madrid a negociar res. La història també ens ho ensenya. O no llegim gaire o no ens adonem que Gandhi només servia per a l’Índia del seu temps. A inicis del segle XVIII, dos enviats especials del Consell de Cent de Barcelona a Madrid, Pau Ignasi de Dalmases i Cristòfol de Potau i, de retruc, el seu fill, Josep Faust de Potau, van ser empresonats sense cap mirament per les autoritats de Felip V. El motiu: anar a la capital a queixar-se de la conducta del virrei Francisco Fernández de Velasco, una mena de Millo amb més mala lluna i més poder d’actuació, que es dedicava a perseguir, empresonar i desterrar a tort i a dret a tot aquell que fos austriacista o dugués una cinta groga al capell. Més de 300 anys i no ha canviat res. En resum: o més de dos milions de persones dissimulem i fem veure que ens portem bé (segons els seus paràmetres) o comencem a fer les coses d’una altra manera.

El preu? El sabem tots, però no el gosem dir: caldrà que hi hagi sang. És l’únic llenguatge que entenen els imperis finats: actuar com a bèsties salvatges abans de deixar escapar la presa. Espanya ferirà sense contemplacions i quan tot el territori esdevingui la terra cremada que des de fa uns quants anys ja van cisellant, econòmicament fallida i mentalment trinxada, només aleshores ens deixaran, tot fent veure que són magnànims i tolerants. I encara cal tenir present que els problemes i les raons vindran l’endemà mateix de la independència. Existeix la ulsterització de Catalunya, buscada i atiada per l’espanyolisme tant extern com intern.

No som un poble cohesionat. La guerra civil del segle XV ens va desunir. Al segle XVII, tot i encara ser un estat, ja no teníem cap força per afrontar la primera República de Pau Claris i, finalment, tot s’enfonsa el 1714. L’enemic ha estudiat molt bé Maquiavel. Per a Espanya resulta molt més segur ser temuda que no pas estimada. I amb aquesta actitud s’aprofita d’una condició ben clara de l’ésser humà (i actualment del català mitjà): en general som ingrats, volubles, mentiders, hipòcrites, porucs davant el perill i àvids de guanys. Espanya ho sap i se n’aprofita. Fins que no canviem la jeia i recuperem el nostre tarannà tradicional, just el contrari de totes les condicions que acabem de dir, no hi haurà res a fer.