Junqueras, vostè i jo

Durant molts anys ens van enganyar. No del tot, perquè és cert que el catalanisme polític sempre ha tingut com a prioritat l’autogovern. Però tant el pujolisme clàssic com l’ERC dels tripartits tenien una relació amb l’Estat a dos nivells; públicament teatralitzaven l’enfrontament però, en privat, tot era purament especulatiu. Amb una diferència, Convergència va entrar de ple en el sistema espanyol de corrupció estructural –com el PSC i com Unió, partits a qui Madrid no reclama res– i, en canvi, ERC no ho va fer. I això no és poc. Però és evident que l’estratègia de fons –gradualisme a canvi d’acceptació del règim del 78 i suport al Congrés– era compartida.

Sigui com sigui, el fet és que els dos partits es van veure arrossegats, des de baix, a partir de la sentència de l’Estatut. Després d’aquell fracàs, ja no tenien res a oferir als seus electors i van haver d’optar per una ruptura anunciada, en espera que algú s’assegués a l’altra banda de la taula. Per aconseguir-ho, el catalanisme polític va cridar les seves bases a una confrontació desigual, però l’Estat va respondre amb la policia i els tribunals, a més de mobilitzar en favor seu una part substancial de la ciutadania catalana. Al final va resultar que l’anomenat xoc de trens no era l’estratègia de l’independentisme, sinó la de l’Estat.

El cas és que, a l’última casella d’aquest joc estèril, els polítics catalans van haver de triar entre llançar dos milions de persones contra un estat violent o, per contra, assumir les conseqüències personals d’haver comès l’error de pensar que, en algun moment, Madrid s’avindria a negociar. I això és el que ha portat Puigdemont a Brussel·les i Junqueras a Estremera.

Junqueras, Puigdemont i tots els altres represaliats –els d’ara i els que vindran– som vostè i jo. Els vam votar perquè fessin el que van fer i els hem tornat a votar perquè van mantenir la seva paraula. Per això els devem un suport actiu, permanent i, sobretot, unitari.