L’art té data de caducitat?

Com a expressió d’inquietuds vitals, de sentiments, d’imaginació i de construcció de mons que només existeixen en l’ànima del creador, l’art seguirà sent viu. Però com a vessant professional, com a factoria de construcció d’objectes de representació simbòlica que no tenen aplicació pràctica que no sigui alimentar l’esperit, l’art sembla caminar per via morta. El mercat de l’art fa anys que està ensopit, si més no a Catalunya. Una gran part del públic col·leccionista, que al llarg dels vuitanta va agitar un sector que semblava expandir-se sense fi, ja no existeix. Molts dels que van continuar comprant estan prou saturats de peces i les generacions que els haurien de rellevar alimenten els seus desitjos estètics i d’espiritualitat laica amb altres objectes de desig. Un telèfon intel·ligent de darrera generació pot arribar al cor de determinades persones com ho podria fer un oli? El fet és que la nova tecnologia de consum es ven cada cop més com un producte que a banda de les seves aplicacions pràctiques confereix una aura d’intel·ligència, gust i modernitat a la persona que el posseeix. I si l’art es caracteritza per la peça única, les edicions limitades dels mòbils s’encarreguen de transformar –falsament i amb banals modificacions– un objecte de milions d’unitats en una obra exclusiva. Davant de la pèrdua dels valors històrics de l’art, què han de fer els artistes? La docència ha estat un bon aliat per a la supervivència dels creadors. Però a poc a poc l’artista en estat pur ha esdevingut una espècie en perill d’extinció. Només perduren les grans figures: l’artista inversió. Però fora de l’art especulatiu o del fals art dels objectes de consum, què en queda? Artistes/influencers, que opinen a les xarxes; artistes/escenògrafs d’exposicions; artistes/comissaris; artistes/gestors culturals. I així, una àmplia combinatòria. Si no trobem un camí en què l’art i l’artista conservin l’essència, haurem de pensar la creació artística en termes molt diferents.