Opinió

Tribuna

Els 14 punts de Wilson

“Fa 100 anys va presentar un pla de pau per a Europa concretat en 14 punts basat en el dret a l’autodeterminació de tots els pobles, per bastir els fonaments d’una Europa en pau

El 8 de gener de 1918, el president Woodrow Wilson, en la seva intervenció anual davant del congrés nord-americà, va presentar un pla de pau concretat en 14 punts. Basat en el dret a l’autodeterminació de tots els pobles, per a bastir els fonaments d’una Europa en pau i superar la tragèdia de la I Guerra Mundial, promovia també la creació d’una Lliga de Nacions, per a arbitrar en els conflictes entre estats, per vies pacífiques i diplomàtiques. Els punts del pla eren aquests: 1) Publicació de les negociacions i els tractats de pau. 2) Llibertat de navegació a les aigües internacionals. 3) Llibertat de comerç entre totes les nacions amants de la pau. 4) Limitació garantida dels armaments. 5) Regulació imparcial de totes les pretensions colonials. 6) Evacuació del conjunt del territori rus i regulació de totes les qüestions que s’hi relacionen. 7) Evacuació i restabliment de la sobirania de Bèlgica. 8) Alliberament de França, reparació de danys patits per aquest país, al qual cal retornar Alsàcia i Lorena. 9) Rectificació de les fronteres italianes d’acord amb els límits entre les nacionalitats. 10) Independència dels pobles de l’antic imperi d’Àustria-Hongria. 11) Evacuació de Romania, de Montenegro i de Sèrbia, país al qual es garanteix accés lliure al mar. 12) Limitació de l’imperi otomà al territori turc, autonomia de les nacions no turques i obertura de l’estret a la navegació internacional. 13) Creació d’un estat polonès, amb accés lliure al mar. 14) Creació de la Lliga de Nacions. Aquests punts van ser bàsics per a signar el Tractat de Versalles de 1919, que va significar la fi de la I Guerra Mundial.

El ressò de la iniciativa de Wilson, aquí, va ser notable i alguns sectors intel·lectuals i polítics hi van veure un instrument internacional útil a la causa catalana. La premsa catalanista aplaudia amb fervor les solucions nord-americanes per a la resolució dels conflictes nacionals, lluny de qualsevol apel·lació, legitimació o recurs a la violència que, al final de la guerra europea, havia ocasionat vora una seixantena de milions de víctimes. El mallorquí Gabriel Alomar i el tarragoní A. Rovira i Virgili van ser dels que amb més atenció van seguir les tesis wilsonianes i l’esperit que les animava, amb aquell entusiasme naïf que el catalanisme no ha abandonat mai, a propòsit d’una hipotètica intervenció internacional. Rovira, per exemple, assegurava: “La quasi totalitat dels problemes nacionalistes podrà ésser resolta satisfactòriament.” E. Ucelay da Cal, en un text esdevingut ja clàssic (Wilson i no Lenin: l’esquerra catalana l’any 1917) es referia, fins i tot, a un “wilsonisme catalanista de preocupacions socials”, en el qual encabia Manuel Serra i Moret, un dels referents més destacats del socialisme autòcton.

Gràcies a la seva posició sobre el fet nacional, Wilson desvetllarà grans simpaties arreu del país, i, com era habitual a l’època, s’organitzaran banquets en honor seu. Molts municipis, com ara Montblanc, li van dedicar un carrer amb el seu nom i va ser també declarat ciutadà honorari de Barcelona. El consistori de la capital catalana, el 16 d’octubre de 1918, el va considerar “escut de la justícia, defensor del principi de les nacionalitats, representant dels principis universals de l’internacionalisme de pau i humanitat”. Quan l’11 de novembre d’aquell any se signava l’armistici, dalt d’un vagó de tren instal·lat en via morta, Catalunya havia començat també el viatge cap a un estatut d’autonomia que, al contrari dels signants del final de la guerra, es trobava en una via morta de debò. Quatre dies després, els republicans de tot l’Estat van presentar una resolució per la qual el Principat accedia a “l’autonomia integral”, iniciativa defensada per Marcel·lí Domingo, primer signant de la proposta. L’any següent, Wilson va rebre el premi Nobel de la pau pels seus esforços per garantir una estabilitat basada en la pau. 

President número 28 dels Estats Units (1913-1921), havia estat governador de Nova Jersey. El mateix gener de 1918 que presentava els 14 punts, va defensar també el dret de vot de les dones, al Senat. Protestant i membre del partit demòcrata, es va casar amb Ellen Axson, filla d’un pastor presbiterià. Vidu d’aquesta ho va fer, novament, amb Edit B. Galt, pròpiament la primera dama a exercir aquesta condició pública tan americana. Nascut el 1856, va morir el 1924 a Washington. El seu pare, el reverend Joseph Wilson, pastor presbiterià, era professor del Seminari Teològic de Colúmbia. Wilson és enterrat a la catedral nacional de Washington. És allà on, el 1994, una delegació independentista catalana li vam retre un senzill homenatge, amb una senyera estelada a tocar de la seva tomba. Cent anys després de l’anunci dels 14 punts, valia la pena recordar-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.