‘Què!’

He llegit una gran novel·la: Què!, de Miquel de Palol. Estem parlant d’una de les plomes més brillants de la literatura catalana contemporània, i aquest, a sobre, és un llibre apassionant, com si l’autor ens digués: “No us espanteu! Puc ser profund amb poques pàgines!” M’ha recordat dos autors ben diversos: l’un, l’Eugeni d’Ors d’Oceanografia del tedi, que, a primera vista, sembla la contradicció de la prosa apassionada i fins i tot violenta de Miquel de Palol. Però la descripció del dolce far niente de d’Ors, en una oceà, està suggerentment embolcallada d’accidents: un oceà té corrents marítims, té marees, té xocs de vent, té rius, té onades gegantines... I d’Ors aprofita l’ocasió per pensar, i discórrer entre raons i estètiques. Palol és tot el contrari, però paral·lel: aprofita la violència de les passions –entre les quals, l’odi, la revenja, la desconfiança...– per pensar i fer-nos pensar.

L’altre autor en què he pensat és Dostoievski, i les seves grandioses, efervescents passions, que van de l’autoflagel·lació a l’odi; de la malfiança a la repulsió.

No en tingueu cap dubte: és un gran llibre. A sobre, l’editorial ha fet una portada extraordinària: és un dels famosos dibuixos d’Escher. Jo en soc una fanàtica. Les seves construccions impossibles, les escales que pugen i baixen alhora i les seves impactants matemàtiques de la tessel·lació. S’adiu perfectament al cervell apassionat i superracional alhora –què és l’ésser humà sinó una barreja de racionalitat i de passió?– del seu autor.

Tenim una cultura sòlida; una llengua en perill, però no imminent; un grapat d’investigadors de totes les matèries valuosíssims; uns poetes més que remarcables, i uns prosistes fora del comú.

Estem presoners, això sí, d’una Espanya que ens detesta i sobretot detesta la nostra llengua i la nostra cultura. Però aquí estem. I aquí tenim llibres, com aquest, d’alta graduació.