Tribuna
Lideratges i marques
Artur Mas ha tornat a fer un pas al costat. L’expresident de la Generalitat s’aparta aquesta vegada de la presidència representativa del PDeCAT, davant d’un escenari polític marcat per la persecució judicial i la victòria electoral de Junts per Catalunya (JxCat), artefacte polític liderat per Carles Puigdemont des de Brussel·les i on les bases del PDeCAT tenen més a perdre que a guanyar. El partit es va difuminar en un marca comercial que va servir per teixir un relat de legitimitat de la institució del president de la Generalitat, davant del 155, però que va sacrificar la musculatura de les federacions.
Decisions polítiques encertades de cara a l’elector, però que deixen mal regust de boca entre els qui havien apostat decididament per fer camí en la vida del nou partit. D’una manera o d’una altra, però, la retirada d’Artur Mas posa en evidència que el PDeCAT ja va néixer coix. Sobretot, per dos motius: perquè el canvi de nom no fa la cosa, i la nova marca es va crear top-down; i perquè el mateix Artur Mas va voler sobreposar-se als nous gestors assumint una presidència representativa que, malgrat dir que no era executiva, servia per marcar el relat de continuïtat entre la vella Convergència i el nou partit, així com també tapar el lideratge dels qui vivien a sota d’ell. La direcció executiva de Marta Pascal i David Bonvehí va quedar sempre difuminada per la figura megalòmana d’un home al qual, quan ja era president de la Generalitat, li va costar molt confiar en els seus i deixar espai perquè creixessin nous lideratges.
La seva marxa deixa el seu partit en una situació complicada: desdibuixat en una marca comercial i sense la figura d’un líder messiànic a l’estil dels vells polítics. Però també obre oportunitats, internament i externa. La direcció executiva podrà prendre un rol molt més protagonista en una etapa que es preveu convulsa, haurà de ser capaç de recosir i reforçar el partit al territori amb perfils nous que no tenen deutes amb els antics barons territorials convergents. Els lideratges de Pascal i Bonvehí només poden assentar-se si els nous gestors de les federacions trenquen també amb el passat, a la vegada que amb la formació del nou govern (si es consolida la coalició entre JxCat i ERC) s’aconsegueix penetrar amb força als sottogoverno.
Artur Mas també afirmava en la roda de premsa que va vestir la seva dimissió que JxCat, com una fórmula d’èxit, havia permès aparèixer nous lideratge de fora la política que n’havien renovat l’aire. Cert. Per això el PDeCAT també té una oportunitat pel que fa a posició social: les municipals del 2019 poden ser un moment de reconquesta del territori aprofitant l’embranzida de les autonòmiques i una marca comercial (JxCat) que ha aconseguit entrar en l’imaginari col·lectiu del votant independentista. De fet, l’avantatge és que, malgrat que el partit controla poc la nova formació, JxCat és jurídicament una federació entre l’antiga CDC i el PDeCAT. Per tant, l’aparell del partit continua podent dir, i molt, sobre com ha de sobreviure la nova marca: una fórmula que aprofiti la posició de JxCat per reforçar el poder municipal nacionalista no sembla un escenari descabellat.
Però, poder aprofitar l’efecte d’arrossegament de la nova federació depèn del comportament de l’artefacte en la política catalana. S’ha acabat el temps dels hiperventilats i comença a ser hora d’afrontar una etapa de realisme polític on es dissenyi una nova musculatura independentista (en tots els seus fronts) després de dues eleccions plebiscitàries on, passant el 75% de participació, mai s’han superat el 50% de vots netament independentistes. Les xifres, cruels, d’alguna cosa han de servir. Per això, també Mas tenia raó en un altre aspecte: Catalunya no pot deixar perdre, en el curt termini, la majoria independentista que s’ha aconseguit el 21 de desembre i cal una legislatura llarga d’estabilitat i treball per neutralitzar els efectes del 155. Malauradament, legislatura de reconstrucció, fins i tot sabent que Montoro no aixecarà el control sobre les finances de la Generalitat i això dificultarà molt les coses. Però ara l’independentisme també ha de demostrar que sap governar, fins i tot en condicions d’extrema adversitat.
Malauradament, el procés ha estat cruel amb els lideratges. I, per la injusta acció judicial o per la pressa, hi ha hagut una mortaldat enorme de perfils polítics que prometien, siguin d’una banda o de l’altra de l’arc parlamentari. En política sobreviuen els més forts, però desgraciadament en l’era de les postveritats els més forts no vol dir que siguin els més intel·ligents. República, sí, amb fermesa i responsabilitat.