Tocada i enfonsada

Si la confessió de Jordi Pujol ja havia deixat tocada de mort l’antiga Convergència, la sentència d’ahir de l’Audiència de Barcelona sobre el cas Millet en va ser l’enterrament definitiu. Perquè ahir tan important era saber què deia l’Audiència de Barcelona sobre el tàndem empresarial Millet&Montull, autors confessos d’un espoli vergonyós i imperdonable al Palau, com saber què deia sobre el finançament il·legal de CDC. 6,6 milions d’euros cobrats il·lícitament. Una condemna prou dura perquè, independentment del que digui el Suprem, no sigui un trist final pel que va representar CDC. Els fets són de molts anys enrere, la justícia no ha estat lenta sinó lentíssima (quina casualitat, que els delictes que se’ls atribuïen als dos directius de Ferrovial hagin prescrit) però és evident que la sentència és dura i que és una patacada per a CDC i aquells líders que la representen. La pregunta és, però, fins on arriben els esquitxos d’aquesta sentència? Afecta el PDeCAT? Jurídicament és evident que no. Perquè el PDeCAT va néixer molt després i no té res a veure amb aquest afer. Però també és cert que la continuïtat d’alguns dels seus dirigents no ha afavorit la imatge que el PDeCAT fos nou del tot, com pretenien, i que no n’hagi sortit esquitxat. Si juguéssim a enfonsar la flota, com quan érem petits, diríem que la sentència ha deixat tocada i enfonsada CDC i que el PDeCAT ha quedat tocat. Al PDeCAT, ja ho he escrit en alguna altra ocasió, li costa arrelar. Potser per aquest nom i aquestes sigles tan complicades, o potser perquè no s’ha presentat a cap eleccions en solitari. En realitat, fins ara l’única fórmula convergent que ha aconseguit un èxit electoral indiscutible és la de Junts per Catalunya. I no deixa de ser curiós que hagi nascut amb gent nova, independent, i que molts electors no associaven ni a CDC ni al PDeCAT. Potser és per això. Per això em pregunto quin recorregut té JxCat en uns moments en què la batalla naval n’ha deixat uns de tocats i uns altres de tocats i enfonsats. Ja ho veurem.