El miracle

Per pur atzar, per una casualitat que fins costa de creure i costaria més encara d’imaginar, m’he vist ficat enmig d’un fet que, per a un petit grup d’amics, ens ha resultat extraordinari. I és que després de setanta-vuit anys, coneguts només de sentir parlar l’un de l’altre i l’altre de l’un, sense haver-se vist mai, dos fills de dos exiliats de la guerra dita civil, el penúltim dia d’aquest any que acaba de passar avall es van trobar personalment al restaurant Ca la Maria de Mollet d’Empordà, una trobada de les més entranyables que he presenciat en ma vida.

Els seus respectius pares van fugir a França a peu, sols i junts pel coll de Banyuls, es van fer molt amics i tota la vida es van recordar mútuament però no es van veure mai més. Van mantenir sempre viu el record però, perquè un dels pares escrigué unes llargues memòries de la guerra i l’exili, i l’altre va explicar durant anys dotzenes d’històries i vivències al seu fill, totes relacionades amb el company de la fugida a França. Un dels fills, Josep Maria Puig, viu a Veneçuela; l’altre, Max Marcó, viu a Roses i van voler trobar-se a Mollet d’Empordà “perquè des d’allà es veu el coll de Banyuls”. L’amic veneçolà, potser ja ho he dit alguna vegada, és qui m’informa amb ets i uts sobre la situació d’aquell país americà, abans el més ric i magnífic del continent, i aquest Nadal sense joguines, sense carn i sense benzina..

Durant la llarga sobretaula em vaig dedicar sobretot a escoltar, conscient que la trobada era, ultra l’emotivitat i la sorpresa, una mena de relíquia historicocultural, perquè ja hi ha ben poques oportunitats d’eventualitats semblants. El pare d’un era secretari de la Unió de Rabassaires, el pare de l’altre era alcalde republicà de Roses, i les angúnies, les penúries i les estretors que van haver de passar no minvaven en cap moment l’emoció dels fills que es trobaven passats setanta-vuit anys d’ençà aquella malaurada desfeta. A la trobada hi havia present també el que va ser molts anys rector de Roses, i el mossèn, tot parlant de l’atzarosa circumstància que va menar a la trobada de Mollet, va sentenciar: “Això no és casualitat, això és un miracle.” Ho va dir un expert en miracles com és un sacerdot de la Santa Mare Església, i un servidor no té altra opció que creure-s’ho, oimés tenint en compte que és un mossèn al que crec i obeeixo quasi a ulls clucs des de fa seixanta anys. I endemés, perquè creure en miracles com aquest no és pas més improbable ni més fantàstic que fer-ho en relació amb moltes de les creences modernes que, babaus, ens empassem.