Llibertat a prova de jutges i inquisidors

Tenint present que ho va fer públic al seu mur del Facebook, suposo que no li molestarà, al crític de cinema Jordi Costa, que expliqui que ha preguntat si tant costa mirar a través dels titulars roïns per adonar-se que el que passa als tribunals en relació amb el tema de la República Catalana s’assembla bastant a una escena de Silenci, el film de Martin Scorsese, en què uns jesuïtes, forçats a fer-ho per salvar la seva vida, trepitgen una imatge de Crist en el Japó del segle XVII, on estava prohibit el cristianisme i eren perseguits els predicadors i fidels d’aquesta fe. Sí, Jordi Costa, fan feredat la ceguesa i el silenci de tants de demòcrates davant del fet que la justícia espanyola exigeixi als presoners polítics catalans que reneguin de la seva ideologia i dels seus actes. I també en fa que, animada per bona part dels mitjans de comunicació, una part de la ciutadania espanyola celebri i fins i tot se’n rigui de la suposada renúncia ideològica dels polítics empresonats. Quina fruïció senten alguns pel fet que, davant del jutge, Forn, Cuixart i Sánchez hagin “confessat” que l’1 d’octubre no val res, que no volen la via unilateral i que no vulneraran la Constitució i la legalitat vigents per aconseguir la independència de Catalunya. I que valents que són aquests que se’n foten dels “renegats” considerant-los uns covards que menteixen per sortir de la presó.

També em consta que hi ha independentistes catalans que lamenten aquesta suposada actitud de renúncia. Per una part, em resisteixo a cedir davant d’estratègies desmoralitzadores que volen demostrar la feblesa de persones clau del moviment independentista. Però sobretot no necessito herois i, així doncs, no demano èpica als presoners polítics. El que vull, per sobre de tot, és que surtin de la presó. I no em fa res el que puguin dir davant d’un jutge. El que poguessin dir davant d’un inquisidor o d’un torturador. No culpabilitzem les víctimes, que ja ho fan prou els seus botxins i sequaços. El cas és que també he recordat que, a Silenci, hi ha un personatge (el pare Sebastião Rodrigues, interpretat per Andrew Garfield) que trepitja la imatge de Crist i que, a partir d’aleshores, du una vida japonesa (amb el nom d’Okeda Kinemon) en què aparentment no segueix la fe de la qual ha renegat públicament. Tanmateix, conserva interiorment la seva fe. No vull fer una comparació literal. Però sí recordar que l’important és mantenir un esperit de llibertat que mai dominaran jutges, inquisidors i torturadors.