Generació del 155

Madrid viu una eclosió literària i una escola d’autors de ficció comença a sobresortir. Es tracta d’un grup que escriu i publica compulsivament, però no els trobaran al Café Gijón, on esperar la inspiració costa quatre euros per cafè. Es podrien anomenar Los Contoga –si sabessin qui eren Las Sinsombrero de la Generació del 27 silenciades pel masclisme oficial–, però per ara són coneguts com a Generació del 155 a l’espera de saber què diran d’ells en el futur els llibres escolars. Què distingeix l’escola literària? No és una prosa fàcil, però cada obra té dos ingredients invariables que atrapen el lector: la Catalunya del 2017 i una violència imaginària que justifiqui la trama de la rebel·lió.

La gran ploma és Pablo Llarena. Si bé hi ha crítics que li retreuen haver plagiat l’ara ignorada Carmen Lamela, el jutge instructor del Tribunal Suprem ha regalat la frase que és el manifest fundacional del grup: “Les aportacions estan directament vinculades a una explosió violenta que, de reiterar-se, no deixa marge de correcció o de satisfacció a aquells que es vegin afectats per ella.” Hi ha paladars fins que diuen que, un cop llegit això de “l’explosió violenta”, la ficció de la violència dels catalans no pot excel·lir més. Però a la sala d’apel·lacions del Suprem hi ha un prosista, el jutge Miguel Colmenero Menéndez de Luarca –qui no tindria èxit amb aquest nom d’autor clàssic?–, que ha renovat la novel·la negra invertint el rol de víctima i autoritat. “Era previsible”, escriu, “que hi hagués enfrontaments contra els agents de les forces de l’Estat.” Com no se’t va ocórrer, Dashiell Hammett? Que insulsos són ara els teus crims, Agatha Christie! Si l’enyorada llibreria Negra y Criminal romangués a la Barceloneta, hauria de fer espai al nou gènere: Iaies contra policies. Si algú un dia somniava un govern de novel·listes, el moment ha arribat. I l’editorial avisa: no tinguin la temptació de llegir-los amb mirada naïf i irònica, perquè amb la ficció volen omplir pàgines de por durant anys.