Defensar la dignitat

La gran victòria democràtica de la majoria independentista esdevinguda a les eleccions del 21 de desembre fou precedida per una altra victòria gens menor que marcarà les properes passes del procés català cap a la independència: la retirada de l’ordre de detenció contra el president Puigdemont i els quatre consellers a l’exili per part del jutge Llarena en constatar que el jutge belga refusaria la citada ordre pels delictes de rebel·lió i de sedició. Aquest es pot comptar com el primer episodi del nou teatre d’operacions que marcarà el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol en la propera fase: el d’accions repressives per part de les institucions espanyoles, insostenibles en un estat liberal democràtic, que seran sancionades per una instància internacional.

La determinació política de la majoria de la ciutadania catalana i dels seus representants de culminar l’assoliment de la plena sobirania a través de la democràcia, de la pau i de l’exercici dels drets fonamentals anirà erosionant la condició de l’Estat espanyol com a realitat democràtica fins a un punt que deixarà de ser tolerable per les democràcies liberals d’occident i per les organitzacions internacionals europees d’integració si no volen ser arrossegades en aquesta deriva autoritària que posa en perill el conjunt d’Europa com a espai de llibertat i de seguretat.

Això no obstant, requerirà d’una indescriptible paciència, d’una tenacitat, d’un sacrifici i, en definitiva, d’una dignitat majúscula per part d’aquells que es trobin (ens trobem) en el punt de mira dels abusos propiciats per les autoritats espanyoles. Haurem d’aguantar amb estoïcisme la cascada d’agressions (àdhuc de càrregues contra la integritat física com van haver de suportar els defensors de les urnes el dia 1 d’octubre) que es precipitaran els pròxims mesos per tal d’impedir l’execució de la voluntat democràtica de la ciutadania. Però la perseverança, aquesta implacable capacitat d’enfrontar-se als càrrecs amb serenor, de forma pacífica i amb les úniques armes del dret (i en últim terme del dret internacional) acabarà per produir els seus fruits.

Per començar, si fins ara no estava prou clar si el dret a la lliure determinació dels pobles segons l’article 1 del Pacte de Drets Civils i Polítics de Nacions Unides era aplicable al cas català, la violació massiva de drets fonamentals per part de les autoritats espanyoles sobre els catalans com a poble que ja s’ha produït (i que anirà en augment) ens permetrà aixoplugar-nos en aquesta doctrina per reclamar les nostres llibertats. Com es provaran aquestes serioses infraccions? A través de tot un reguitzell de batalles jurídiques que anirem sostenint en diversos fòrums internacionals l’existència dels quals, especialment aquells relatius a l’espai europeu, és la principal diferència respecte a les situacions de conflicte entre Espanya i Catalunya experimentades durant el segle XX i amb anterioritat.

En primer lloc, tenim el Tribunal Europeu de Drets Humans, que és la jurisdicció en la qual, un cop esgotats els recursos dins el marc constitucional espanyol, desembocaran tots els processos que han esclatat com a conseqüència dels fets d’octubre de 2017. Potser caldria apuntar, com a estratègia diplomàtica possible, que un altre estat membre del Conveni Europeu de Drets Humans (una democràcia avançada?) sempre podria demandar Espanya en un recurs directe davant del Tribunal Europeu de Drets Humans com alguns estats escandinaus van fer contra Turquia arran del cop d’estat de 1980 (una opció que crec que no s’ha ponderat prou). També l’espai judicial de la Unió Europea és susceptible de proporcionar algun recurs que sancioni les institucions d’aquesta organització si s’aconsegueix establir un vincle entre la seva passivitat i la violació de drets contra els catalans impulsada pels poders públics espanyols.

I, finalment, no s’hauria de descartar la possibilitat de portar Rajoy i les altes autoritats espanyoles davant la Cort Penal Internacional per crims de lesa humanitat associats a la “persecució d’un grup o col·lectivitat amb identitat pròpia fonamentada en motius polítics” [article 7 h) de l’Estatut de Roma]. El camí serà llarg però no es pot defallir. Cal defensar la dignitat fins que ens donin la raó en un gest que podria ser decisiu per a la consolidació del nou estat català.