De reüll
Pobra Immaculada
Aragó ha tingut històricament un greu problema amb el seu patrimoni artístic, ingent i de gran qualitat, objecte de desig de col·leccions públiques i privades de fora del seu territori. Catalunya inclosa, sí. Només amb les obres que atresora el MNAC es podria fer un museu d’art aragonès de primera. Aquest llegat es va originar en la seva major part durant el període d’esplendor d’una corona que avui a molts aragonesos, o com a mínim als seus representants polítics, els fa una angúnia tremenda que tingués Catalunya d’aliada, i corren a censurar-la dels llibres escolars. No hi ha res a dir que Aragó se senti còmode dins d’Espanya, tot i que faria bé de posar en una balança les consideracions i els menyspreus que ha rebut dels successius governs centrals. Sense anar més lluny, que valori l’ajuda que els ha ofert Madrid per restituir una de les seves principals joies: el demacrat monestir de Sixena. Demacrat segueix. Parlant de Sixena, l’últim capítol del serial té a veure amb la ja cèlebre Immaculada que mancava entregar del lot del Museu de Lleida. Una pintura mediocre que ha generat nova brega judicial com si fos la de Murillo. Que Aragó, penedit dels errors del passat, lluiti per recuperar el seu patrimoni emigrat és un repte encomiable, però hauria de ser amb menys agressivitat i més bon gust en la tria. Cada setmana té oportunitats en el mercat de les subhastes i estranyament les desaprofita.