Arquitectures

Al bar del Museu del Disseny de Barcelona elaboren un cafè excel·lent. Feta la constatació, passo a visitar les dues exposicions que em reclamen. Una, l’obra arquitectònica de Josep Puig i Cadafalch vista pel fotògraf Ramon Manent. En Manent en sap molt, i fa veure de l’arquitecte modernista, del qual aquest any celebrem una efemèride, detalls que a ull nu passen per alt. És una exposició senzilleta. Es nota que no hi havia més diners. Se’ls devien gastar tots fent l’edifici del museu, un aeroport amb tramvies en comptes d’avions. El dissenyador Pere Fradera i la seva filla Helena, arquitecta, han creat unes estructures enginyoses perquè Puig i Cadafalch i Manent llueixin i cridin l’atenció entre vestíbuls inacabables i escales mecàniques.

L’altra exposició que m’ha convocat està dedicada a l’arquitecte austríac Adolf Loos (1870-1933). Jo no sé si Loos va conèixer l’obra de Puig i Cadafalch, però és segur que l’hauria abominat. A Àustria el modernisme es va anomenar Sezession, i Loss hi va reaccionar en contra: la línia recta en comptes de la voluta, les cadires per seure-hi sense contorsions, els murs plans per acomodar-hi un piano de paret sense que la filla pianista del propietari es vegi comminada a tocar el violí, com Gaudí va recomanar a la de l’amo de La Pedrera. Loos va fer més que aplicar els seus principis: en va escriure tractats que a l’exposició són visibles. Només que Loos pertany a aquells arquitectes que tenen idees radicals i “socials” fins que agafen fama i acaben acceptant de construir a Josephine Baker no una casa amb piscina sinó una piscina amb una casa al centre de París. O quan els magnats de Chicago li van confiar un edifici que ell va coronar amb una columna dòrica habitable gegantina. D’acord: el dòric rebutja la voluta, però la de Loos és una columna emfàtica que no aguanta res. Les de Gaudí o Puig i Cadafalch alguna cosa sostenien, posem un sostre. No va arribar a construir l’ajuntament de Ciutat de Mèxic, que s’exposa en maqueta. Els funcionaris municipals tindrien ara la sensació de treballar dins la Piràmide del Sol.

Em sorprèn el mal estat dels mobles que s’exhibeixen. Venen de museus i col·leccions. Tan malament els tracten, o han anat a rescatar de les golfes els destinats a Barcelona? Ni una capa de vernís ni la mà d’un tapisser. Armaris i tocadors repintats de blanc que semblen d’hospici... Als Encants, que és al costat, en venen de més presentables. L’edifici dels Encants és la segona terminal de l’aeroport dels tramvies. O potser ho és el Teatre Nacional? Tanta estructura, tanta elevació, tants espais de sobres per acabar venent llibres de vell i regadores de dutxa o per representar-hi Brecht o els baixos fons de Vallmitjana.