Seguirem a les places

Al meu poble, cada dilluns al capvespre ens convoquem a la plaça de la vila. Es llegeix un manifest i s’interpreta El cant dels ocells. L’escena està tenyida de groc. La gent reclama llibertat i reivindica els qui són empresonats a causa de defensar, pacíficament, els drets dels ciutadans. I això també passa a molts altres pobles de Catalunya, com a expressió d’una voluntat col·lectiva.

Escric aquest article quan fa cent dies que els Jordis són a la presó. Diuen, com a mesura preventiva. Dos líders cívics compromesos a favor de la independència, sempre com a acció constructiva i allunyada de l’ús de la violència. Els dos Jordis, Sànchez i Cuixart, són considerats perillosos delinqüents per l’alta administració estatal, que tem les idees i conviu amb la corrupció. La raó de la força contra la força de la raó.

També dos consellers de la Generalitat són entre reixes. I un munt imputats i amenaçats. I cinc polítics a l’exili. Així s’expressa com entenen els nacionalistes espanyols el que és una política de diàleg. Fins aquells que van negociar amb ETA, amb morts sobre la taula, ara es neguen a parlar amb els representants d’un sector majoritari de catalans que vol trobar sortides a un llarg desacord. El camí de la brutal repressió, els ostatges i l’espoli (cas Sixena) era una fórmula d’actuació medieval que segueixen practicant els qui imposen la dinàmica de vencedors i vençuts.

Al meu poble, aquesta setmana a moltes cases que lluïen estelades al balcó, durant dues nits se’ls ha marcat la façana amb la guixada del número 155. I a Barcelona hi ha hagut una pluja de balins sobre una balconada on també penjava la senyera reivindicativa. Fa uns dies, al meu poble, un petit grupet va interrompre la cavalcada de Reis portant quatre estanqueres i cridant Viva España. Tot impunement, sense culpables identificables. Algú pensa que cal enrarir l’ambient per justificar la repressió més barroera. Tornem-hi.

Però que res no ens faci oblidar que hi ha quatre persones a la presó i que entre reixes les hores passen amb una lentitud esfereïdora. És la perplexitat de no saber el perquè ni fins quan. Sense judici i molt menys sense condemna, s’intenta humiliar quatre ciutadans de Catalunya com a exemplificació d’una humiliació col·lectiva. El record d’en Cuixart, en Sànchez, en Forn i en Junqueras ha d’interpel·lar els sobiranistes, però també els unionistes, i fer entendre als demòcrates d’aquí i allà que estem en una situació que no es pot mantenir gaire més.

Mentrestant, seguirem a les places i escoltarem amb devoció El cant dels ocells. Viurem en el groc. I reivindicarem sense defallir el dret al diàleg.