On són?

Resulta menys molest mantenir-se a l’ombra del poder i aleshores la solidaritat és un bé escàs reservat als esperits lliures. Els silencis cotitzen a borsa i callar pot ser útil i no produeix incomoditat. La crònica humana ho demostra.

És en els silencis quan es recorda el poema del pastor Martin Niemöller, mal atribuït a Bertolt Brecht, Vaig guardar silenci, quan el fet de callar es converteix en la pròpia condemna: quan vingueren a buscar el veí vaig callar... i ja no quedava ningú quan vingueren a buscar-me a mi.

Els que tenim certa edat recordem en pròpia carn el tardofranquisme i la necessitat de solidaritat davant la injustícia. Talment, funcionava la contínua presentació de documents amb la llista de “los abajo firmantes”, que potser sempre eren els mateixos, però als quals s’agraïa el compromís i la voluntat de resistència. I aquells noms entraren en l’imaginari de la dignitat i la democràcia. Des d’aleshores, admirem noms de líders sindicals i socials, d’intel·lectuals i artistes, d’eclesiàstics i agnòstics... d’espanyols que sempre hi eren i marcaven el camí.

M’agradaria sentir la veu dels demòcrates espanyols en l’actual procés català. I no necessàriament a favor de la deriva sobiranista. Fins accepto que Sabina festegi amb Ciutadans i Serrat es declari unionista. Ho trobo bé. Però per què a Espanya calla tanta gent davant la repressió de l’1-O, l’existència de presos polítics, les limitacions dels drets fonamentals o la mentida compulsiva del govern de l’estat? On són “los abajo firmantes”?, a quin món s’han acomodat els antics defensors de les llibertats d’acció i opinió?