De set en set
El camí de les formigues
Ara que l’hivern ja apunta a primavera, que el dia mica en mica s’allarga i ja fa alguna cosa més que un salt de pardal, ara que les ullades de sol comencen a escalfar aquesta terra tan grisa i tan gèlida que ha estat aquesta tardor que s’ha disfressat d’hivern, fa una certa il·lusió pensar que aviat tornarà a ser el temps de les formigues. També el temps d’escoltar cantar els grills, banda sonora inexcusable de la canícula, però sobretot el temps de les processons inacabables de formigues feinejant, perseguint incansables el seu propòsit de construir un niu millor.
Hi ha poques coses en aquesta vida que proporcionin instants de gaudi tan buits de preocupacions i tan curulls de plaer com la simple contemplació de la diligent tasca de les formigues que atrafegades van i venen del fons del cau. És com tornar a ser infant per un moment oblidant-se de tot per meravellar-se en l’observació de tanta obstinació insectívola i constatar que allò que és petit pot esdevenir molt gran si s’uneixen esforços i afanys.
Res ni ningú pot aturar el quefer d’aquests éssers diminuts ni quan s’hi acosta el peu d’un gegant que, vist a ulls d’insecte, ha de semblar una cosa de dimensions bíbliques. Les formigues no tenen por. Hi ha humans, imbècils de campionat, que les volen atemorir però no se’n surten. Les formigues no deixen d’anar mai per feina, traginant un bri d’herba, una palla minúscula o qualsevol altre trofeu que els sigui d’utilitat.
A vegades, s’hi acosta algun ximple i escombra les formigues d’un cop de peu, amb la sola de la sabata. El desaprensiu de torn no sap que de formigues n’hi ha i n’hi haurà més, moltes, tantes com necessiti el niu.