Pulsió telemàtica

Vagarejo telemàticament. Vull dir que em passejo arreu del món amb un dit adolorit. El dit dels autoestopistes, el dit de signatura dels analfabets, el que queda recollit al DNI electrònic, el mateix polze enlaire que s’incorpora a les converses emoticones, el tinc adolorit. Dit adolorit de passejar pel món en instantànies d’altres, Tallinn, Cartagena d’Índies, Màlaga, Brussel·les, la Mussara, Prades, Barcelona i pastissos i arrossos i menjars, i fesomies i cases i paisatges, quadres i gravats. El dit que es desplaça pel mòbil i busca i troba, i ensopega sense buscar res en concret.

La gent passeja, passegem abocats a aquestes finestres de butxaca, aquests esvorancs que traslladen pensament i idees a l’altra banda de món. Una enciclopèdia, un diari, una ràdio i una televisió, un cine i un llibre de butxaca. Tot telemàtic. Badem telemàticament.

A Estònia, ja fa anys que tenen l’Estat al núvol, i a Tarragona hi ha hagut la primera venda amb bitcoins, i als EUA ja hi ha el primer supermercat sense caixeres, on els càrrecs es fan al mòbil. Una societat, un món en transformació, amb tics i gestos arrelats en l’època en què el dit gros només servia per signar, en què l’analfabetisme era la norma més estesa.

És clar que com explica el filòsof Josep Ramoneda, al final totes les amistats del Facebook, o d’una altra xarxa social, el que busquen és retrobar-se, busquen el tacte, la mirada i la presència, malgrat que el vincle i la comunicació sigui telemàtica.

Fa una mica de fred deliciós, que diria Eugeni d’Ors, i la pluja de les darreres hores mulla carrers i la neu enfarina el país. L’àmbit d’absències depassa els cent dies. Que fa que ni la via telemàtica serveixi per suplir presències, volgudes en un cas concret gairebé com a parany. A escorcollar clavegueres i fronteres toca. Som, seguim, davant del fracàs llarg i sostingut de la política. La mateixa que quan hi havia presència, quan hi havia president a Palau, en rebutjava la trobada directa i el diàleg.