Art pendent d’estimar

Per al president Jordi Pujol, la remodelació del MNAC tenia un objectiu polític. Amb moltes dificultats el museu va reobrir a mitjan dels noranta amb les seves col·leccions medievals. Eren la prioritat cultural del país: el romànic, l’origen de la nació, i el gòtic, el gran moment de Catalunya. Per a la resta de fons ja no hi va haver tantes pressions ni exigències. Pujol fugia d’estudi quan li preguntaven pel calendari i el pressupost per treure del magatzem les col·leccions del renaixement i barroc, que ell associava a la decadència fins que va emergir el modernisme. Va fer falta una dècada més per poder inaugurar el museu amb un discurs complet. Però el llegat del renaixement i el barroc, exposat amb poca gràcia, no ha aconseguit desempallegar-se de certa antipatia. I això que els ulls nets dels historiadors de l’art (Joaquim Garriga, Francesc Miralpeix, Joan Bosch, Joan Yegüas, Maria Garganté... i molts d’altres) han desterrat definitivament els tòpics de la Catalunya crepuscular i han demostrat en diversos estudis que va ser un període d’intens batec artístic. Una visió desacomplexada que es vol imposar en la nova presentació d’aquests fons en unes sales renovades del MNAC, farcides de tresors internacionals que van adquirir a principi de segle col·leccionistes privats i institucions públiques catalanes. Hi ha una pila de sorpreses. El cercle es tancarà quan els visitants es reconciliïn plenament amb l’art d’aquesta època.