Hipoteques del lloguer

Aquest és el meu darrer article en aquest espai i també és el meu quasi comiat després de vuit anys a la casa, entre L’Econòmic i El Punt Avui. Triar el tema per a aquestes darreres línies no és senzill, però entre tots els núvols que sobrevolen l’economia n’hi ha un que hipoteca especialment el futur dels joves: l’accés a l’habitatge. Una de les coses bones que ens ha recordat la crisi és que comprar no sempre hauria de ser la primera opció. Que els joves s’independitzin primer com a llogaters i visquin així una primera etapa vital i professional és bo, perquè les seves necessitats i possibilitats varien cada any i perquè els aporta més mobilitat geogràfica, entre altres factors. Signar una hipoteca als 27 anys era una anomalia. El problema és que el mercat de lloguer que es troben els joves és terriblement injust. I no ho és perquè hi hagi molts inversors buscant pis a Barcelona o perquè els pisos turístics ho encareixen tot, que també. Ho és sobretot perquè el Partit Popular va aprovar rebaixar a tres anys la durada dels contractes per picar l’ullet als bancs, i ha condemnat els llogaters a renegociar rendes o fer les maletes cada dos per tres. Ho és també perquè les administracions, totes, es van dedicar massa temps a fer pisos protegits en règim de compra, amb sortejos televisats inclosos, i impedint que avui puguem tenir un parc públic d’habitatges en lloguer suficient. Revertir aquestes dues hipoteques hauria de ser una prioritat.