Propostes desconcertants

La impressió de la setmana política és d'haver entrat en un desconcert on tothom llança la seva proposta. És cert que quelcom s'ha de fer per donar moral davant la crisi econòmica i per frenar aquesta mena de depressió generalitzada.

Ara mateix hi ha propostes d'abast general damunt la taula que van des d'allargar la vida laboral fins als 67 anys a poder veure en directe i pagant tots els dies de la setmana un partit de futbol d'elit. Hi ha propostes per crear vegueries perquè hi hagi una llei electoral, per a una llei de cinema en català que permeti veure més cinema en català. Perquè l'oposició parlamentària espanyola faci pressió per avançar les eleccions generals. Perquè l'oposició catalana aconsegueixi fer dimitir dos consellers en considerar que són els responsables d'haver apagat malament el foc d'Horta de Sant Joan.

Hi ha propostes de sectors empresarials que demanen al govern espanyol una reforma laboral urgent i que el govern digui que serà l'única manera de poder veure la llum al final del túnel, i propostes dels tres partits del govern català perquè el President de la Generalitat no convoqui eleccions fins al darrer minut de legislatura (novembre 2010).

Mai com ara no havia estat tan necessària la política i és ara quan més creix la malfiança envers tot allò que es proposa des de la política. Fóra bo demanar propostes creïbles per no decebre més el personal i fóra bo donar encara més marges de confiança a la política activa.

Tot i la bona disposició dels parlamentaris, difícil serà que la llei de les vegueries, la de l'àrea metropolitana de Barcelona o la llei electoral vegin la llum aquesta legislatura. I per què ho proposen i ho anuncien, si saben que les seves idees poden anar a parar al calaix? Perquè tots desitgen fer canvis de dalt a baix. Encisar els seus propis parroquians. Però a la seva mida. Per exemple sobre la llei electoral, els socialistes voldrien dividir Catalunya en districtes; els populars, en províncies; ERC, en vegueries, i CiU, en comarques. És a dir, una divisió territorial diferent feta a mida per a cada una de les seves exigències electorals. Davant de tanta proposta desconcertant s'escolten veus autoritzades polítiques i de l'anomenada societat civil que pregunten... on és el capità del vaixell que pogués guiar tots amb les seves respectives idees i cap a un mateix destí per evitar que en temes de gran interès tots anessin sense rumb i a la seva?