Albert Jané, la bèstia

Amb pocs dies de diferència, he començat a llegir dos llibres que no tenen res a veure l’un amb l’altre però que, posats de costat, generen una espècie de fricció. L’un és de poesia, un llibre per tant petit, de poques pàgines, de gramatge i espaiat generosos i cobertes negres, negríssimes. L’altre és una novel·la, o almenys aquest és el nom que de moment l’editor ha convingut a donar-hi, però en tot cas una novel·la desmesurada des de tots els punts de vista, amb més de mil quatre-centes pàgines, tapa dura i paper bíblia, com un diccionari. Què hi fan tots dos alhora, a la taula? A vegades, m’agrada pensar que, d’amagat, quan sortim de les habitacions, els llibres es posen a parlar entre ells i es fan uns tips de riure. N’hi ha que encara porten barrets trilobats dels temps en què s’escrivia amb plomes de paó i una cal·ligrafia punxeguda i humida; d’altres, conseqüents amb la llegenda d’una modernitat patibulària, sembla que d’un moment a l’altre es trauran una pistola de l’americana i s’abraonaran damunt els toms caducs de l’altra banda del prestatge. La majoria, però, conviuen pacíficament, amb la familiaritat confortable dels mobles de tresillo, per més que presentin lloms desiguals, amb una ordenació una mica esbojarrada, i parlin llengües diferents, alguna potser ja morta que només es torna intel·ligible per als altres quan a casa es queden sols. Els meus dos llibres, doncs, s’han acabat fent confidències per aquella mena de contacte que Julian Barnes ja referia a Nivells de vida: “Ajuntes dues coses que no s’havien ajuntat mai fins ara, i el món canvia”, i el llibre prim i el llibre gruixut han intercanviat una mirada d’estupor i comprensió perquè, sense haver-hi caigut i per camins oposats, es debatien per la mateixa causa. Potser no és el món sencer, el que canvia, però sí la manera que teníem de parlar-ne, i aquest ja és un canvi radical, perquè les coses viuen a través de les paraules. El fet és que qualsevol pàgina de l’homèric Calidoscopi informal, d’Albert Jané, desmenteix Narcís Comadira quan es plany, a Manera negra, de la feblesa de la nostra pobreta llengua malalta, que s’ha anat assecant en boca dels xarlatans fins a perdre el do. Jané, per si algú no ho sap, és el gramàtic que ens va ensenyar a escriure. Ens en va ensenyar amb optimisme, amb una desimboltura a vegades irreverent i tot, i no d’aquella manera policial i enravenada de l’ortodòxia normativa. Doncs bé, als 87 anys acaba de publicar a la Ela Geminada un llibre descomunal, una fastuosa celebració dels dons de la llengua quan s’ensaliva bé i se la posa a parlar de manera extenuant, insensata i jocosa. Una enormitat, un sisme, una endimoniada entremaliadura per entendre, per fi, com se salva una cultura: posant-hi més felicitat que llei.