Joan Manuel

Sí, em refereixo al Serrat, el noi del Poble-sec, amic i veí del gran fotògraf Joan Guerrero, una de les personalitats més dignes de la meva història de Catalunya. I això que quan era fotògraf oficial del diari El País el renyaven perquè no anava vestit com cal el dia en què el monarca visitava, com a rei, Catalunya. Torno al Serrat cantautor: el 1988 tenia lloc, a Xile, una trobada de gent de la cultura d’arreu del món per tractar de dir no a la proposta de Pinochet de fer aprovar una llei que el perpetués en el seu càrrec de dictador, assassí de tota mena de drets democràtics. La delegació ibèrica comptava amb pelegrins com ara els pintors Guinovart, Genovés, Niebla, Canovar, i amb gent com Enric Majó, Raimon, Quico Pi de la Serra, i persones com ara el catedràtic Carlos París, Miquel Bilbatua, Assumpta Clos, Vázquez Montalbán, Eduardo Galeano, Eulogio Dávalos o López Bulla. Els de la delegació catalana ens reuníem, per preparar el viatge, a Barcelona, amb Joan Manuel Serrat, que ja havia estat detingut al Xile de Pinochet i a qui no deixaven entrar al país d’un sinistre Pinochet. Allà, a Xile, ens acollia el pintor català Josep Balmes, un membre del Grup Andí, el dels exiliats catalans del 1939.

Llegeixo insults no gens benignes contra Serrat perquè discrepa contra el dit procés català cap a la independència. Jo estic d’acord amb el procés, per fidelitat a l’article 3 de l’Assemblea de Catalunya del novembre de 1974... contra la qual es van mostrar tan bel·ligerants, en contra, pares (o avis) del sí actual. I no, jo dic sí al Procés, però també sí al dret de Serrat a discrepar.