El poema més llarg del món

És un poema que, de tan llarg, cap llibre no pot contenir-lo. Ni en diversos volums. Diuen que té milions de versos, però no he aconseguit esbrinar si aquest devessall poètic inclou l’acumulació de totes les nombroses variants o només la variant més llarga. De fet, seria un dels millors exemples de literatura híbrida, mig oral mig escrita, que camina per viaranys diversos, seguint tradicions diverses i que continua, avui, migrant, mutant, bifurcant-se, eixamplant-se. Allargant-se. Es diu El rei Gesar i ve del Tibet. I és doncs, pel que sembla, el text literari més llarg del món. Narra les proeses d’un heroi enviat pels déus per salvar la humanitat de les feres, monstres i dimonis que assaltaven el món i volien esventrar-lo fins a deixar-lo erm i polsós. Hauria estat escrit, pel que fa a la seva primera versió, al XII i alguns erudits gosen la hipòtesi que tot i que el tibetà no sigui una llengua indoeuropea i per tant no està emparentada per enlloc amb el llatí, el nom Gesar podria venir de Cèsar, potser per l’intermediari d’alguna llengua de la família turquesa. A partir del Tibet, aquesta història va escampar-se pels territoris veïns, fet que explica que n’existeixin versions si més no parcials en diverses llengües.

Avui, aquesta epopeia està gelosament custodiada per l’estat xinès. La versió impresa més llarga, de cent vint volums, és precisament una edició xinesa. I el 2009 el govern xinès va aconseguir que aquesta epopeia, en la seva versió escènica, molt escurçada, fos inscrita al registre del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco. O sigui que el govern xinès promou i protegeix la cultura tibetana? Seria massa agosarat afirmar-ho. Se sap que la política xinesa al Tibet ocupat és d’una duresa implacable, que l’objectiu final és de diluir la llengua i la identitat tibetanes gràcies a la immigració massiva de xinesos i gràcies a impediments legals múltiples a l’ensenyament de la llengua tibetana. Des de l’inici de l’ocupació, el 1950, el tibetà ha patit envestides contínues que, a les ciutats, ja l’ha portat al llindar de la residualització. Que el govern xinès promogui un element tan fonamental de la cultura i de l’imaginari tibetà no deixa de ser, doncs, sospitós. L’explicació més evident seria que es tractaria d’una operació de comunicació davant la comunitat internacional. Fer més bonica la imatge de la Xina integrada al gran concert de les nacions. Una altra explicació podria ser la voluntat del govern d’amansir els tibetans amb l’argument del patrimoni propi com a riquesa comuna de tots els xinesos. Aquestes dues explicacions poden ser correctes però no són suficients. El motiu principal és molt probablement la voluntat de fossilitzar una pràctica viva, d’immobilitzar-la per la codificació estricta i repetitiva de l’espectacle. Així, folkloritzant-la, els xinesos dilueixen una mica més la capacitat dels tibetans de continuar construint una identitat viva i moderna. Redueixen de mica en mica la història i la cultura tibetanes a una mena de parc temàtic inert, fet de cartó pedra, plàstic i maquillatge.

El fet que, en les versions teatrals autoritzades, l’heroi Gesar sembli més un heroi comunista dels anys quaranta que un fill de déu de temps remots no és gaire rellevant. El que compta, el que mata, rosega i dissol, és aquest àcid uniformitzador en el qual Xina ha submergit el Tibet. Caldrien avui molts Gesar aplegats i amb afany de lluita per rescabalar la identitat tibetana i tornar-li la seva legítima i necessària llibertat.