Triomfa el pla de La Moncloa?

Acudir al Santiago Bernabéu obliga a escoltar un càntic dels aficionats del Reial Madrid tan buit com rotund. “¡Hala Madrid! Y nada más...” La metàfora potser no és perfecta –alguna ho és?–, però el fet que el càntic l’escoltin cada quinze dies els il·lustres inquilins de la llotja que hi van en cotxe oficial porta a sospitar que la lletra guia la governança de l’Estat espanyol, perquè amb Catalunya l’espanyolisme ho inunda tot i se superposa a la professionalitat dels oficis. Quan el ministre Zoido revela que l’operatiu Copèrnic costa 87 milions, Ciutadans no tradueix la xifra en les tarifes planes que perden els autònoms, i és espanyol –“¡Hala España! Y nada más...”– abans que liberal. Quan Zoido envia guàrdies civils a la frontera a regirar maleters convertint Puigdemont en l’enemic públic número u amb alerta 4 antiterrorista, el PSOE abraça l’espanyolitat –“¡Hala España! Y nada más...”– i no li demana per què buscar el president està al marge del rigor pressupostari i policial. Quan Sáenz de Santamaría envia un recurs improvisat al Constitucional, els magistrats són espanyols abans que juristes –“¡Hala España! Y nada más...”– i fabriquen traves a la investidura que no vol La Moncloa. Quan el febrer del 2017 Juan Luis Cebrián exigia a Rajoy que apliqués el 155 perquè “llavors el debat ja no seria quan assoliran la independència, sinó quan recuperen l’autonomia”, parlava un espanyol –“¡Hala España! Y nada más...”– abans que un editor de premsa. Quan el diari de Cebrián revela que Santamaría truca als jutges del TC per alertar-los del “dany” d’investir Puigdemont o quan el jutge Llarena tracta els presos catalans com si fossin criminals, un clam entona “¡Hala España! Y nada más...” per silenciar el cop a la separació de poders i apagar les veus de Suso de Toro i Javier Pérez Royo. “El pla de Moncloa triomfa”, diu Puigdemont en un missatge robat a Toni Comín. I si no hi hagués cap pla? I si tot fos tan senzill com un càntic que tothom se sap i ningú canta en públic?