Cal una acció renovada

El 2018 ha de ser un any d’acció. Ara ja sabem quines són les maneres barroeres de l’Estat espanyol: franquisme judicial, polític, social i policíac. L’independentisme ja ho havia vist, en la presó de diverses persones pel fet de portar una pancarta “Independència” el 1982, en les detencions, tortures i presó de l’any olímpic 1992, entre d’altres. Volen destruir el país: economia, llengua, cultura... I els hem de parar els peus. Hem de passar a l’acció en una ofensiva sistemàtica i creixent.

El militarisme impregna aquest estat: situa la jerarquia abans que la democràcia, la llei del dominador abans que els drets de les persones, la submissió abans que el tracte igualitari. Actua amb un alt component psicològic: pretén desorientar per descoratjar. I és aquí on apareix el paper de hooligans de la política de partits com Ciudadanos o el PP. Es proposen de “fer un gran rebombori”, i no són més que un gran bluf. Agitació per “fer nosa”, sense altra pretensió política, apel·lant a la por i a l’instint atàvic. No és veritat que Catalunya es trobi bloquejada (o migpartida) entre independentistes i monàrquics. En l’única consulta referendària que hem pogut fer (i en totes les consultes precedents) el resultat ha estat de l’ordre d’un 90% de vots favorables.

Només sabem que hi ha una majoria de persones que volen la independència i la República; i que n’hi ha també un nombre indeterminat que no han assumit la independència perquè la propaganda, les amenaces o la por del règim espanyol i dels seus instruments polítics i mediàtics han presentat aquesta possibilitat de canvi com a horrorosa o imprudent. Agitació d’estat. Damunt de la mentida han agitat el mite franquista d’una entitat espanyola indivisible i inamovible. La República Catalana no és contrària a la diversitat cultural i lingüística; es proposa crear un marc favorable al desenvolupament de la nació catalana però això és compatible amb l’existència d’identitats d’origen (amaziga –o berber–, andalusa, murciana, castellana, extremenya... o fins i tot espanyola). És la ideologia colonialista la que distorsiona la qüestió. Cal combatre el supremacisme espanyolista heretat del franquisme que l’estat monàrquic espanyol intenta ara fer reviure per salvar un règim en crisi.

Els favorables a la monarquia espanyola actual són un percentatge insignificant. República Catalana, o règim monàrquic espanyol, aquesta és la qüestió que tenim al davant; i que hem de fer aflorar arreu, en el debat polític seriós.

La nova estratègia. La nova acció demana respondre amb la màxima objectivitat preguntes com: quines accions i mobilitzacions poden enfortir ara l’independentisme i frenar l’escalada de repressió i d’ocupació?, quin paper ha de fer el Parlament i el govern (sota vigilància judicial permanent)?, com podem crear condicions materials per mantenir la República independent de manera duradora? Preguntes que haurien de ser respostes per tots els actors socials i polítics que treballen per definir unes línies d’acció que colpegin de manera eficient els interessos econòmics i polítics abusius del règim monàrquic espanyol, que d’una manera tan obsessiva vol capgirar la nostra existència. Cada atac del règim es veuria així respost per milers i milers d’accions que tocarien aspectes sensibles del seu entramat de poder. Actuant en conseqüència i de manera regular i sistemàtica.

Davant una agressió permanent, és un error estar només a la defensiva. Cal reaccionar per mitjà de la resistència no violenta activa, tot passant a l’ofensiva. La denúncia de l’ocupació ha de ser permanent, en la propaganda i també de rebuig del poder ocupant. Declarar persona non grata tot responsable d’accions repressives hauria de ser una pràctica creixent arreu del territori.

En el context actual, el Parlament i el govern de Catalunya no haurien d’encapçalar els passos fonamentals cap a la ruptura definitiva sinó que s’haurien de concebre com a elements auxiliars per facilitar l’avanç de la consciència social i política de la població, promovent “polítiques republicanes” favorables al poble català (principalment aprovant noves lleis socials com la de pobresa energètica abolides pel règim monàrquic espanyol). Promoure un gran debat social per mostrar el que la República és per al nostre poble.

Per la seva banda, el moviment popular independentista ha de prendre el protagonisme en el camí cap a la independència i la construcció de la República Catalana. Ara s’ha d’organitzar d’una manera que no pugui ser objecte del joc judicial recargolat i capritxós d’aquest règim. Un cop s’ha demostrat que no existeix la via planera “de la llei a la llei” només podrem avançar realment situant la nostra acció fonamental de manera conscient fora del seu abast.

Consideracions d’aquest ordre s’estan debatent al si del moviment i haurien de ser de l’interès permanent de tothom.