Opinió

Tribuna

Salvar els volcans, també

“Hem viscut per salvar-vos els mots” (Espriu). I qui diu els mots, diu la cultura, el dret, la història, les institucions. Quan el franquisme s’acabava –després de gairebé vint anys (i amb complicitats de no pocs catalans) degradant significats espais naturals de la nostra geografia– arribava l’hora de “salvar-los” o de no perpetuar la desfeta. Començava el temps de l’ecologia, del respecte a la naturalesa, i a nosaltres mateixos, com a part íntima i íntegra de la nostra ànima física col·lectiva. Em torna a fer pensar en tot això el llibre Salvem els nostres volcans. Crònica periodística i ecologista de la defensa de la Zona Volcànica de la Garrotxa, que ha escrit el periodista i escriptor Santiago Vilanova (Olot, 1947), amb pròleg del president desterrat, Carles Puigdemont, i que ha editat, des de Girona, en Quim Curbet, múltiple i eficaç.

Tot ha costat molt, si pensem que parlem de fa més de 40 anys, que és quan, com a periodista als diaris de Barcelona (primer al Correu i després al Brusi), va llançar el primer crit d’alerta, el 5 de juny del 1973, sobre la degradació de la zona volcànica del seu país natal, on, des dels anys 60, empresaris locals explotaven la greda per a la construcció, en base a una concessió estatal, convenientment manipulada, atorgada com a mineral quan en realitat es tractava de roques expulsades de les erupcions volcàniques.

A partir d’aquí, la Crònica, extensa i detallada –abasta més de deu anys fins que el 1985 la Generalitat declara la Zona Volcànica Parc Natural–, esdevé, gairebé, una novel·la d’intriga on, com en altres obres de l’autor, la realitat vista de prop supera la ficció més delirant.

Tots els papers de l’auca hi són presents: l’empresariat local i els alcaldes franquistes, ben units per amagar el gran negoci darrere dels llocs de treball, pocs; els ministeris i les seves delegacions provincials, manipulant els informes científics; els alcaldes de la Transició i els de la democràcia, navegant davant les exigències, documents i manifestacions dels sectors populars, que ja alçaven les banderes de l’ecologisme catalanista; els pactes entre l’empresariat local i els estaments madrilenys que també volien sucar del negoci, llavors que la construcció estava en auge i, amb l’entrada en joc de la Generalitat, una nova tanda de pactes –desoint els dictàmens d’experts vinculats a l’IEC– entre consellers del primer govern Pujol i l’empresa explotadora, calculant què era més adequat per a les dues parts, si expropiar i, per tant, indemnitzar o bé aturar l’explotació als volcans afectats i derivar-la cap a altres zones, que és el que s’acabà fent fins que arribà la declaració de Parc Natural, el 1985, per bé que, fins deu anys després, amb la compra d’accions de l’empresa a càrrec de la Generalitat, no s’aturà totalment l’extracció de gredes.

Per si no fos prou, l’Estat, a través de la Junta de Energía Nuclear, sol·licitava part d’aquesta zona com a “reserva de minerals radioactius”, és a dir, urani per a les nuclears, projecte que també es va combatre i es va guanyar. És el que li faltava a Santiago Vilanova per esdevenir el combatent radical que sempre ha estat, i puc ben dir-ho perquè hem compartit aquests i tants altres combats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.