L’aparent normalitat

Ens llevem, ens dutxem, ens cordem les sabates, obrim i tanquem portes, pugem i baixem escales, mirem a dreta i esquerra per si ve un cotxe, comprem una escarola a la plaça, anem a la feina, ens gratem on ens fa picor, i Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart segueixen a la presó i Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Antoni Comín i Lluís Puig es mantenen a Brussel·les, amb perill carcerari, si venen. Hem tornat al cine o al teatre, als restaurants, a comprar el tortell, a adquirir “roba”, i mentrestant segueixen les citacions judicials inquietants, les amenaces, les humiliacions, el menyspreu. He dit que hi “hem tornat” perquè el mes d’octubre, després del referèndum, l’activitat comercial o el consum cultural es van interrompre, segons diuen les enquestes elaborades aquells dies: els dies de les detencions, els empresonaments i els exilis i de l’activació de l’article 155 funest. Ara tornem a bellugar-nos. Què hem de fer, sinó? Quan a Londres queien bombes la gent també s’organitzava una vida normal en aparença, amb cines, teatres i restaurants oberts. En aparença, dic. Sabem que d’un moment a l’altre pot caure la bomba d’una altra detenció, d’un altre empresonament... Una becaina de cinc minuts, una distracció, i tot ha canviat, sempre en dolent. Jo, que ja tinc uns anyets, i que vaig viure el franquisme terminal i no tan terminal, no recordo uns dies tan incòmodes. Segur que n’hi va haver d’equiparables, però el present sempre s’imposa amb més intensitat. La democràcia no ens augurava aquestes coses, ni que hi hagués la “raó d’estat”, esgrimida per l’Estat davant un intent de secessió. Hamlet, en el seu dubte meto-dològic, veia en la lentitud de la justícia un dels motius per dimitir d’aquest món. La justícia s’ha accelerat a Espanya, i ho fa de manera atrabiliària: presó preventiva per delictes que els fiscals i els jutges s’inventen sobre la marxa per justificar unes mesures cautelars que no anuncien res de bo quan els casos arribin a judici. Diuen que hi arribaran aquest any mateix. Hamlet: la justícia ràpida tampoc no és garantia de res. Al príncep de Dinamarca no se’l veu esbroncant els seus súbdits. De fet, els súbdits ni apareixen a l’obra. A Espanya, el rei no dubta a renyar els seus que li desplauen. Això que acabo de dir, és susceptible de ser denunciat? Un cantant s’arrisca a la presó per criticar el rei i les corrupcions del partit que governa. En el franquisme sabíem a qui recórrer: als partits d’oposició al règim. On és l’oposició no al règim, que seria demanar massa, sinó a la corrupció, als abusos judicials i reials? Mirem a dreta i esquerra per veure per on serem atropellats, i l’escarola és més amargant i escanya més a cada dia que passa.