Llibertat de pensament

Stefan Zweig, el gran escriptor de l’Europa d’entreguerres, l’inoblidable autor de Moments estel·lars de la humanitat o El món d’ahir (Memòries) té una obra menys coneguda que les seves novel·les o les biografies de Fouché o Maria Antonieta.  Just després del seu Erasme on escriu coses com: “Persevereu en els vostres ideals, seguiu escrivint, perquè la tirania ideològica uniformitzadora no us podrà fer callar”, l’any 36, exiliat ja a Londres per l’arribada dels nazisme a Àustria, Zweig publica un exercici bellíssim de tolerància i de defensa del dret a la llibertat de consciència: Castellion contra Calví. 

Ell, que havia combatut com ningú per la cultura alemanya, es veia obligat a deixar la seva Àustria natal; ell, el gran amic dels seus amics, el referent moral de tota una generació, es troba sol primer i apàtrida després, un cop Anglaterra entra en guerra; ell, el gran escriptor de l’ànima i del pensament europeu, un dels forjadors del gust literari occidental, iniciava el camí d’un exili que l’acabaria portant després d’Anglaterra al Brasil, on, davant de la desfeta aliada i el triomf de la maquinària nazi, enfonsat i deprimit, incapaç d’assumir les conseqüències de l’ensulsiada absoluta del seu món i dels ideals que ell havia defensat tota la vida, se suïcidava l’any 1942 juntament amb la seva dona.

En aquest context, doncs, Stefan Zweig tria Erasme i un personatge pràcticament desconegut com Sébastien Castellion per a convertir-lo en una paràbola de lluita contra el feixisme i la injustícia. Escull dos homes que s’alcen en un moment determinat contra les dictadures i els opressors, amb les armes de la paraula i la lletra, de l’esperit i la cultura, tot i sabent de bell antuvi que era una batalla perduda. Zweig és, Zweig vol ser, vol veure’s reflectit en Erasme i Castellion. Erasme és un humanista conegut; però qui va ser Castellion?

La història del mosquit que es va atrevir a picar l’elefant. Zweig penetra en la personalitat d’un extremista religiós com Calví, l’elefant, l’instaurador d’una dictadura teocràtica en la qual la llibertat personal desapareix per complet; moralista zelós de tota alegria, del cant, les tavernes, l’amor...; guardià del pensament únic, infal·lible, el tirà que odiava qualsevol pensament diferent, la controvèrsia, el talent; i per Zweig, per sobre de tot, l’assassí de Miquel Servet, català de la Franja.

Davant d’aquest personatge, Castellion, un home feble, senzill, insignificant, professor, però que s’alça per defensar la llibertat i la consciència lliure davant d’una Ginebra sotmesa i envilida. Cap dels seus amics no va gosar expressar-se públicament, cap no va escriure que “la consciència és lliure” i que “matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home”. Durant anys Calví persegueix els seus escrits; l’emmordassa mentre la societat ginebrina calla o mira cap a un altre costat.

Castellion, però, escriu i escriu: buscar i dir la veritat, tal com es pensa, no pot ser mai un delicte; la consciència és lliure; Déu és amor i comprensió i tolerància. Castellion, abrandat, segur de la seva raó, acusa. Acusa Calví d’un acte inhumà, de la mort d’un innocent, de la mort de Servet. Només un atac de cor sobtat el lliurà d’una mort segura com la Servet; en canvi, la mort civil, l’ostracisme i l’oblit restaran molts, molts anys. Només amb el temps alguns estudiosos tornen a Castellion. 

I Zweig tanca el llibre amb un final inoblidable: “Sempre hi haurà un Castellion que s’alci contra qualsevol Calví, defensant la independència sobirana de l’opinió davant de tota violència exercida des del poder.”

A Catalunya, segles després, som exactament aquí: defensant la independència de l’opinió, la llibertat de pensament.