La raó de les dones

L’opressió per qüestions de sexe comença just en el punt que l’homo sapiens va iniciar el camí de l’autodestrucció sobreposant les ànsies de domini de l’un contra l’altre a un fet tan senzill com néixer, menjar, reproduir-se i morir. Les religions, les ideologies, la història s’han posicionat sempre en contra de les dones. Un greuge tan irracional com la nostre actitud de fer-nos mal entre els de la mateixa espècie per motius que no tenen res a veure amb el fet natural de l’existència. Les religions, des dels seus dogmes han relegat els humans d’altres gèneres que no fos el masculí. Sant Pau, dins el cristianisme ja va imposar a les dones el paper de putes o santíssimes amb una injusta misogínia que encara ara dura. Un dogma que enlaira als altars una dona que no va haver de cardar per quedar prenyada, com si el sol fet de reproduir-se fos una impuresa. Plató va arribar a afirmar que l’home que no cerqués el coneixement estava condemnat a reencarnar-se en dona. Ara, la velocitat informativa ha posat la qüestió d’actualitat i no passa cap dia que els informatius no recullin algun cas de maltractaments. L’alarma és justificada tot i que no es tracta que se’n produeixin més que abans sinó que ara es fan públics. Al llarg dels anys, quantes dones han hagut de callar i rebre amb la connivència de les autoritats? En sectors com l’exèrcit o les religions encara és simbòlic o nul el paper femení. Els dogmes es generalitzen i acaben esdevenint costum i en conseqüència es consideren com a normals i justos fets que no ho són gens, com ara la discriminació per qüestions de sexe, raça o origen social. La reacció, però, no pot consistir mai a canviar uns dogmes per uns altres. No es pot confondre l’atracció sexual per assetjament i la fantasia per violació. Evidentment, hi ha dones assenyades, forassenyades, intel·ligents i curtetes, exactament com la resta dels humans. El que no pot ser com afirmen algunes és que masturbar-se imaginant una persona determinada equival a una violació. Si fos així, gent com Paul Newman o Marilyn Monroe van patir una violació permanent. Això és com quan els capellans ens deien que es podia pecar d’obra, omissió o pensament. En els meus temps, pel que fa al sexe, pecar d’obra un adolescent era quasi un miracle, no hi havia oportunitats per a l’omissió i la testosterona era més potent que el pensament. Resulta doncs que als meus catorze anys era un violador compulsiu, especialment de la Julie Christie. Ara, que tampoc no se’m va queixar mai.