Quan Madrid humilia

La data en qüestió és un 7 de maig de fa deu anys. Un dimecres de lliga i també, però sobretot, d’humiliació. El Real Madrid ho sap, sap que pot fer mal de veritat al seu gran rival, deixar-lo tocat i pràcticament enfonsat i no deixa passar l’ocasió i va fins al fons amb tota la mala bava. La cosa comença malament, perquè arrenca amb els jugadors del Barça fent el passadís als rivals quan surten al terreny de joc, a l’imponent i orgullós estadi del Santiago Bernabéu, reconeixent-los d’aquesta manera el mèrit d’haver guanyat la lliga.

Però el problema és que el passadís no s’acaba aquí, i tot el partit es converteix en un patètic homenatge al color blanc, i la humiliació i les ganes d’humiliar van en augment a mesura que els gols van caient inexorables un rere l’altre sempre del costat del Madrid i fins a quatre vegades. Quina festassa blanca! El Barça acaba marcant però el resultat final, de 4 a 1, és un cop dur, molt dur, a un col·lectiu humà que ho ha estat tot i que en aquell moment ja no és res. La temporada és a punt d’acabar i el pitjor no és aquell partit, sinó que el futur que té al davant l’equip, de cara al curs vinent, és qualsevol cosa menys esperançador.

Doncs, l’any següent, un tal Pep Guardiola substitueix Frank Rijkaard i quan el Barça visita l’estadi del Real Madrid en comptes de perdre 4 a 1 es posa a jugar i guanya 2 a 6. Sí, renéixer del fons de la més gran humiliació és possible. Perseverem, que deia aquell.