Mirar enrere

De quins records ens podem fiar? Dels records bons o dels dolents? Quins són els que s’ajusten amb més precisió a allò que realment hem viscut (o que recordem haver viscut)? A la seva darrera novel·la, el finíssim Julian Barnes segueix donant voltes a la qüestió de la memòria i la veritat. En aquest cas, la reflexió central gira al voltant de l’experiència de l’amor. De l’amor que hagi estat definitori de la nostra existència. Hi ha afirmacions que un signaria en un moment de la vida i que ja no signaria quan s’ha acumulat certa experiència en la meteorologia variable del cor. El protagonista escriu en un dietari que “és millor haver estimat i perdut que no pas no haver estimat mai” (és un eco del protagonista d’Els morts de James Joyce), però després ho ratlla, i passen anys i ho torna a escriure, i passa més temps i ho tornar a ratllar, i etc. Vist amb perspectiva la pregunta que retorna seria aquesta: preferiries haver estimat més, i haver patit més, o haver estimat menys, i haver patit menys?

Quan un es posa a mirar enrere tot depèn de la llum que s’hi projecta. El tipus d’il·luminació sobre el passat es decideix en el present, en cada present. Això explica perquè, com diuen els historiadors, la història no s’escriu: es reescriu. I perquè allò que consideràvem grans veritats són susceptibles d’ésser revisades amb el temps. I no parlo només de política, on el que avui és negre pot ser blanc demà i tornar a ser negre demà passat. En l’esfera privada, el pas dels anys modula inevitablement la nostra visió del món. Chesterton, el príncep de les paradoxes, ens ofereix una reflexió pertinent en aquest sentit. L’escriptor explicava amb saviesa característica que com que els nens són innocents estimen i volen la justícia, mentre que nosaltres, els adults, som perversos i, naturalment, preferim la compassió. Els vells, no sé si per perversió o per experiència, no tenen més remei que mirar enrere amb compassió les coses que han fet els altres... i les que han fet ells mateixos.