La ironia política

Fa temps havia estat admirador d’Albert Boadella. He admirat tots els actors que han treballat amb Els Joglars. Sobretot el gran actor i gran persona Ramon Fontserè. Difícil serà oblidar obres de la companyia de teatre com l’Operació Ubú, que parodiava Jordi Pujol i va enfrontar la companyia teatral amb el nacionalisme català de l’època, apropant-los als socialistes. Ha quedat un bon record a les hemeroteques teatrals de la imitació dels actors d’Els Joglars de personatges com Salvador Dalí o Josep Pla amb la seva La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla. Obres de teatre emblemàtiques que parodiaven entre d’altres i de fons Jordi Pujol, Franco, alguns bisbes, ERC, Pasqual Maragall i, quan convenia, la Moreneta de Montserrat.

La ironia política és bona, necessària i sana. Heus aquí l’èxit del programa Polònia a la televisió catalana i de la sèrie House of Cards, que amb estil diferent de Polònia ha representat i dramatitzat la vida política dels Estats Units. Polítics catalans que segueixen aquesta sèrie nord-americana d’èxit han recordat la frase d’Albert Camus “la ficció és la mentida mitjançant la qual diem la veritat”. Camus encertava de ple l’afirmació que coincideix amb la brutal sèrie de Netflix, House of Cards. Doncs, sovint i sobretot darrerament, algunes seqüències de la vida política catalana tenen aparença de Netflix. Més a l’extrem de tot el comentat, a la cadena italiana Rai diàriament un còmic apareix un parell de minuts a la pantalla en un espai que s’anomena El merdo.metre. Es tracta d’explicar còmicament si puja o baixa la corrupció en aquell país.

Endavant la broma i la ironia política. Avall personatges com l’Albert Boadella, que ha deixat de fer teatre. Ara, actua de polític camuflat com a president d’un inexistent invent anomenat Tabarnia que voldria separar Tarragona i Barcelona de la resta de Catalunya. Boadella fa de polític sense haver-se presentat a cap elecció democràtica. Mala feina.