Generalitat o República

Unes obvietats per començar. La Generalitat ha estat l’òrgan d’autogovern de Catalunya al llarg de la història, compartit, la majoria de temps, amb les monarquies catalanoaragonesa, dels Àustries i del primer Borbó. I al 1931, amb la 2a República espanyola. I al 77, amb la monarquia tardofranquista. Quan les circumstàncies històriques han empès a superar el règim espanyol s’han assajat repúbliques catalanes: des de Pau Claris a Francesc Macià. Si ara mateix haguéssim tingut al davant un Estat democràtic com el canadenc o el britànic ja s’hauria produït el traspàs de poder de l’Estat i de la seva Generalitat autonòmica a la nova República catalana. Com que estem comprovant que vivim en un estat que ha eliminat bona part dels drets democràtics, almenys a Catalunya, després de la intervenció brutal què tenim? Una República simbòlica i una Generalitat autonòmica en vies de liquidació. És cru, però és així.

a Hores d’ara no tenen raó els que a pilota passada creuen que s’havia d’haver frenat sense arribar a l’1 d’octubre o a la proclamació virtual perquè l’autogovern estava en procés d’extinció de facto i perquè anaven a aplicar el 155 després de l’1-O de totes maneres. Tampoc no tenen raó els que diuen que si haguéssim resistit al carrer ens n’hauríem sortit. Jo em crec les explicacions dels dirigents independentistes sobre les amenaces de violència. Sense tenir assegurada la força coercitiva, la resta d’estructures d’Estat o la mateixa multitud al carrer no haurien impedit una operació llampec d’empresonament del govern. Per tant, globalment s’ha fet el que es podia fer fins ara. Amb errors, ben segur, però calia acumular forces socials, omplir-se de raons i obrir el meló: referèndum i proclamació, ni que fos simbòlica. Ara que ja sabem com és per dins, reorientem i diversifiquen l’estratègia. El repte per tant va molt més enllà de la investidura del president d’una Generalitat disminuïda o d’una República a l’exili. Per això, i esperant que es trobi un punt d’acord, aquest tema és d’ordre menor, vista la magnitud del que ens espera.

Necessitem símbols per mantenir la flama de la legitimitat i l’acció internacional? Sí. Necessitem un govern que, encara que molt limitat, aguanti el xàfec a l’interior, tenint sempre present la correlació de forces, i que recuperi el bon govern en les àrees que afecten la quotidianitat? També. N’hi ha prou de poder compatibilitzar les dues coses i que l’aposta per una no ens faci descarrilar l’altra? Tampoc. Quins objectius més ens calen? Ampliar la base social de suport a la democràcia i a la República, combatre en tots els fronts la dictadura i construir un espai econòmic i social desconnectat de l’oligarquia espanyola apoderant la població.

Als qui donen per amortitzat el tema de la base social cal recordar-los que Ciutadans, que va néixer per crear un Ulster a Catalunya, ho ha aconseguit en part. Sense que, per ara, no s’hagi arribat a les darreres conseqüències, la minoria franquista organitzada s’ha descarat i ha sortit als carrers amenaçant a ciutadans per tenir al balcó l’estelada o per lluir llaços grocs, sabent-se protegits per la policia. La massa de votants espanyolista, per sort, no és així. Però cal plantejant-se què fer per arribar a una gent que han estat intoxicats per la propaganda aterridora de l’espanyolisme sobre els riscos que patirien amb la República. En aquest sentit les lluites i els debats socials, el fil roig de la memòria antifranquista i nous canals privats i públics en castellà, apareixen com a urgències ineludibles.

En segon lloc, si en totes les enquestes un 80% de la població és demòcrata, partidària del dret a decidir i contrària a la repressió, caldrà reiniciar l’Assemblea de Catalunya, allà on la van deixar morir els principals partits de la Transició l’any 1977. Reagrupar entitats culturals, esportives, associacions de veïns, de mares i pares, grups confessionals, col·legis professionals, etcètera, a l’entorn dels quatre punts clàssics que tornen a ser vigents: 1) Fi de la persecució judicial, dels empresonaments i exilis. Amnistia per als condemnats en judici. 2) Defensa dels drets i llibertats de la ciutadania: d’expressió, de pensament, de manifestació, d’associació... Conducció dels responsables de la seva vulneració als tribunals internacionals. 3) Defensa de l’exercici de l’autodeterminació del poble de Catalunya amb un referèndum reconegut internacionalment i per l’Estat. 4) Fraternitat amb tots els pobles peninsulars que lluiten per la seva emancipació social i nacional.

En tercer lloc, l’apoderament de la ciutadania s’ha de fer efectiu amb una hiperactivitat d’organització com a consumidors (4 milions potencials com a mínim), com a denunciants d’abusos i com a emprenedors de projectes econòmics autocentrats. Així doncs, si us plau, passem pàgina aviat del tema de la investidura, perquè, sorgeixi el tipus de govern que sorgeixi, la seva funció serà necessària però clarament insuficient.