Jaume Roig no ho veurà

Era un indret de Catalunya on m’hi sentia com a casa. De primer podia semblar un restaurant com qualsevol altre amb un aire típic i atractiu per als visitants estrangers, però no es necessitava massa perspicàcia per copsar que s’hi coïa una altra cosa més. Era una olla en la qual hi feia xup-xup la catalanitat! Situat en aquell mateix carrer d’Avinyó en el qual Picasso hi va pintar unes noies que molta gent es pensa que són franceses i antigament, en aquella finca, hi havia un taller de rellotgeria d’un tal Frederic Soler, que en el món del teatre va ser i serà sempre ben conegut amb el sobrenom de Pitarra. Efectivament se sap molt bé que aquella casa es va convertir, com allà mateix ho deia, en “el bressol del teatre català”.

Això només ja em deia molt: de vailet, a Guadalajara, un onze de setembre vam escenificar El Fossar de les Moreres, de l’esmentat Pitarra. Malgrat que la meva memòria és flaca, a hores d’ara encara recordo llargues tirades de versos d’aquella obra, amb els quals he deixat bocabadat a més d’un que de molt bona fe m’ha fet el favor d’ensenyar-me, com a estranger que soc, el simbòlic indret aquell en el qual “no s’hi enterra cap traïdor” i “fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor”. És el moment en què ensenyo l’orella que, malgrat el meu passaport, estic força integrat a Catalunya, ja que recito pel meu compte: “Sempre la cançó mateixa. No en sabeu d’altra? / No! Ni vull pas assabentar-me ara ni mai de cap més/ Sent fosser de les Moreres/ sempre cantaré el mateix” etc. etc.

Això i moltes coses més s’hi respirava en aquell indret. Entre tantes experiències hi vaig celebrar per l’abril de 2009 el lliurament de la Creu de Sant Jordi i del premi Catalònia Internacional i, vuit anys després, el meu ingrés a l’Institut d’Estudis Catalans. Però a part d’aquestes fites de tanta importància per a mi, hi puc contar una sèrie de trobades, fins i tot mig clandestines, que em van permetre interioritzar i comprometre’m a fons amb la nacionalitat catalana, sempre ben acollides per en Jaume Roig i Sabaté, l’amo del negoci i molt catalanista igualment. La més important, però, va ser la primera, ja fa més de vint anys, amb en Josep-Lluís Carod-Rovira, qui, a partir d’aleshores, esdevingué –i continua essent-ho– el meu principal mentor pel que fa a la causa. Una cosa és dur-la al cor, com ja era el cas abans d’aquell dia, alimentat pel meu pare, i l’altra racionalitzar-la i assumir-la intel·lectualment...

Tot succeí amb el fraternal acolliment i la complicitat d’en Jaume i els seus. Per això el restaurant anomenat La Rebotiga d’en Pitarra, a part d’excel·lent, era la meva base a Barcelona. No fa gaire va canviar d’amo... primera clatellada. Ara, acabo de saber que Jaume Roig acaba de morir. Molt més dolor encara: un altre català que se’ns en va sense poder arribar a veure el que tots els bons catalans desitgen. El dia que ho aconseguim, si encara hi soc, el primer que faré serà anar al Fossar de les Moreres a dipositar una estelada a la memòria de Jaume Roig, de Josep M. Murià i Romaní i de tants altres patriotes que, com ells, ho desitjaren i no pogueren viure per veure-ho, sentir-ho i celebrar-ho, i jo no ho podré fer en un lloc també molt rellevant, al carrer Avinyó 56.