Temps i salut

El temps de nou. El domini del temps, el perdut o el guanyat. Josep Maria Esquirol que ja té novetat editorial, La penúltima bondat, un assaig sobre la vida humana que ja em deleixo de llegir només de saber que l’ha publicat, també hi ha reflexionat sobre la nostra relació amb el temps. I no només ell, és clar. També Manuel Cruz, o el coreà que no veurem als jocs d’hivern, perquè crescut com a alemany Byung-Chul Han dedica el seu temps a omplir auditoris (aquesta setmana el del CCCB) i a escriure sobre cansament, transparència i totes les tecles que fan d’aquest present una època de temps robat. Però em venen al cap, ara que sabem que els lletrats del Parlament han dit que el temps no corre. Que el rellotge de la investidura encara està aturat. Que el calendari de dos mesos que provocaria una convocatòria d’eleccions si abans no es fa efectiva una sessió d’investidura que prosperi, no s’ha mogut. Els dies sí que passen, les hores sí que corren en l’estructura temporal que va del dia a la nit, i que fa que quan aquí són les 12 a Nova York siguin encara les 6 de la matinada, però a Tòquio les vuit del vespre, i tot del mateix dia. Els lletrats del Parlament han hagut d’assistir el dubte de si ajornar però no desconvocar el ple, tal com va fer el president Roger Torrent, valia o no. El temps que ara, un altre Parlament, l’europeu, vol que dediqui la Comissió per estudiar si l’anar endavant i enrere dos cops a l’any perjudica la nostra salut. Finlàndia s’ha queixat, perquè a ells diu que no els fa ni fred ni calor, que avançar o retardar una hora no els suposa cap estalvi energètic.

De fet sense ser finlandesos, i ara que aquí fa un fred que per a ells deu ser calor primaveral, ja és ben veritat que l’escepticisme sobre el suposat estalvi energètic també està arrelat a casa nostra. La factura domèstica de l’energia no fa sinó pujar i la industrial només baixa per a les empreses basques, des que el PP necessita el PNB per aprovar els pressupostos. També en aquest cas corre el temps, per molt que ens entestem a fixar límits i a acotar la normalitat, la que ha de resoldre el Parlament, sense mirar que ningú hi perdi la salut.