Art robat, encara

El Museu del Louvre ha obert al públic dues sales amb 31 obres que van ser saquejades pels nazis als jueus amb la intenció que els seus descendents les identifiquin i les reclamin. És un bon gest, però a ningú se li escapa que arriba tard i que s’hauria pogut fer millor (la mostra s’ha ubicat en uns espais secundaris, poc indicats i sense cap gràcia estètica, només és una acumulació de quadres). Pensar que set dècades després d’aquella usurpació massiva de béns artístics (100.000 a tot França) apareixeran com per art de màgia els hereus de les víctimes és ser força il·lús. O jugar amb la il·lusió de la gent, molt pitjor. No només perquè molts no deuen ni saber que els seus avantpassats van atresorar aquests objectes sinó perquè, si ho saben, els requisits per poder-los recuperar són d’una enorme complexitat: han d’aportar alguna prova en forma de factura, inventari o fotografia. ¿No seria més honest que l’Estat francès es bolqués en la recerca dels possibles familiars i així, amb una actitud activa, sí que demostraria que té un interès real a reparar-los la memòria, a part de les seves pertinences? França, i Europa en general, segueixen tenint un problema amb l’art robat pels nazis. Al Louvre n’hi ha unes quantes més, de pintures d’origen fosc. Prop de 2.000, de les quals 75, les millors, estan integrades en les seves col·leccions permanents amb una trista cartel·la que en lletra petita diu: es busca propietari.