De reüll
Vistalegre, 1r aniversari
Aquest cap de setmana fa just un any que Íñigo Errejón sortia de l’assemblea podemita de Vistalegre amb la cua entre les cames i convertit en un proscrit dins la direcció de Pablo Iglesias. Un any en el qual el que fins llavors era considerat el cervell dels morats s’ha refugiat en l’únic horitzó que des de Podem se li permet contemplar: el de la candidatura a la presidència de la Comunitat de Madrid, des d’on els seus confien que faci un paper digne que, en un futur, li permeti recuperar un espai a la primera fila de l’escena política espanyola. Disciplinat i conseqüent amb la derrota, Errejón en tot aquest temps s’ha convertit en un diputat de perfil baix, sense gairebé participar en cap dels grans debats d’estat. No se li permet que doni l’opinió o, simplement, se la reserva. Fins al punt que la veu morada per excel·lència sobre el procés s’ha fet fonedissa. De passejar-se per mítings i platós parlant català i de defensar amb vehemència el diàleg i un referèndum legal i pactat, en els pitjors moments de la crisi i durant la campanya pel 21-D va desaparèixer. I, curiosament, això és el que li retreuen ara alguns dels seus companys de Podem, que en una etapa en la qual la formació ha quedat força tocada per un debat –el català– que ells mateixos admeten que, de cara al seu electorat, els fa més nosa que servei, Errejón hagi fet el que molts podemites haurien volgut fer en els darrers mesos: esfumar-se fins que passi la mala maror.