Un poeta croat a Sant Pau

Les coses van així: un dia agafes la porta equivocada i et trobes un poeta mort. A l’Hospital de Sant Pau, és fàcil confondre’s, sobretot si vens de fora i el teu sentit de l’orientació està fet a la mesura dels ambulatoris de barri. La primera vegada ens vam dirigir al recinte modernista, fins que una hostessa ens va advertir que allà no hi trobaríem cap metge. La segona vam pensar que tallaríem camí per un accés lateral: ens estalviaríem la penosa ascensió per Sant Quintí i, com que s’hi intuïa una mica de caminet enjardinat, podríem arribar a lloc tot passejant entre pavellons històrics. Res d’això. Les cúpules bizantines de Domènech i Montaner a penes les vèiem de lluny, ofegades pels moderns blocs de ciment, i el passeig versallesc que ens prometíem consistia en una pista asfaltada, flanquejada per tanques de construcció i unes quantes clapes d’herbes i matolls mal arranats. En un d’aquests parterres salvatgins, vam descobrir-hi l’estàtua de bronze de Janko Polic Kamov, repenjat plàcidament en un trosset de barana. Una placa al peu del monument indica que era “poeta croat i avantguardista europeu” (la modernitat pot tenir pàtries imprecises, però la poesia es deu a la nació, pel que sembla), nascut el 1886 a Rijeka i mort a Barcelona el 1910, però no pas en un d’aquests pavellons, sinó a l’antic Hospital de la Santa Creu, quan només feia un mes que era a Catalunya. Al seu propi país no ha estat revalorat fins fa uns trenta anys, durant els quals se n’han dit coses fascinants, com ara que de la relació amb la dona del seu millor amic hauria nascut la fotògrafa Dora Maar, entregada pel marit enganyat a un germanastre del mateix Kamov. No és una teoria que tingui gaire crèdit entre els experts, però la literatura s’hi aferra per dotar d’una vibració singular la vida d’un romàntic de manual: tuberculós, incomprès, exacerbat, blasfem i bevedor. A l’escultura, inaugurada el maig del 2016, no té l’aspecte d’un malalt, sinó d’un noi somiador, quasi feliç. És una rèplica exacta de la que hi ha també recolzada en un dels ponts que travessen la ciutat portuària de Rijeka, al Fiume. Una ciutat preciosa enclavada en un mal lloc. Durant segles, se l’han disputada italians, hongaresos, austríacs i croats, fins que va ser entregada a Iugoslàvia, de la qual al seu torn seria segregada amb la independència de Croàcia. Els vincles entre Barcelona i Rijeka són d’aquell moment, quan els Balcans eren una vergonya i alhora un model possible. Janko Polic, “el cavaller negre”, l’anarquista irredempt, ja va ser desempolsat llavors, tot i que cap català no l’havia pogut ni llegir (no va ser traduït fins al 2011), per dedicar-li una placa a la biblioteca de l’hospital. Però els símbols tenen una vigència efímera. Avui el jardinet està tan descurat com el record del poeta.