Bou per bèstia grossa

El diner és poruc, diuen; l’estabilitat és la clau del creixement, comenten; no hi ha res més perillós per a l’economia que la incertesa, subratllen. En definitiva, allò de “la pela és la pela” de tota la vida. De vegades cal observar bé el contingut d’aquests missatges, la major part dels quals, no ho dubto, emesos amb la millor de les intencions. D’entrada, quan parlen del “diner” es dona per fet que es tracta del gran capital, dels gegants inversors, dels macroesdeveniments que ens arruixaran de prosperitat, com si els ciutadans del carrer no en duguéssim a les butxaques, o en qualsevol cas no importés tant com els guanys de dos dígits de les grans corporacions. El cas és que, amb aquest argument, hem vist trasllats de seus de grans companyies històriques enmig de crides al seny més o menys diplomàtiques. Però també fugides o desinversions argüint, sense eufemismes, que es duien a terme per picar el crostó a uns arrauxats que no fan prou bondat. Senyors del “diner”, hi ha una línia molt fina entre la prudència o fins i tot la covardia, que són legítimes, i el xantatge econòmic contra la reivindicació. En aquest últim cas, la crida a la quietud esdevé amenaça i llavors ja no parlem de cautela sinó d’abús de poder. Tot plegat em ve al cap perquè, igual com ens mostren la porta de l’infern als curts d’armilla que gosem alçar la veu, també se’ls haurien d’abaixar els fums, a alguns que en van sobrats i que en fan molt mal ús.