Delictes d’amor i odi

Sovint em pregunto si no és lícit odiar algú, no per qualsevol condició seva –física, intel·lectual, o ètnica, cosa que seria miserable i que, de fet, la llei sanciona quan se’n fa apologia– sinó pel mal que ocasionen els seus actes. Ja sabem que diferents creences insten a parar l’altra galta, a respondre pacíficament a les agressions i a no fer-se mal amb la corrosió interna que deixen la ira i l’odi. Però una víctima o els seus familiars no poden evitar majoritàriament odiar qui els infligeix el mal, i aquesta posició no pot ser penalment sancionable perquè, estrictament, ni pot ser considerat un acte ni ultrapassa els límits dels sentiments. Aquesta actitud, tan comprensible quan es tracta dels efectes de delictes comuns, ha de ser criminalitzada quan l’actor protagonista és l’Estat –i per extensió els qui el governen–, que imposa accions repressives per resoldre diferències polítiques? De cap manera. No obstant això, cal que remarquem, també, la positivitat dels actes d’amor com a resposta. Com el d’uns hostalers de la Cerdanya i l’Alt Urgell que han decidit obsequiar amb estades als seus establiments els ciutadans murcians que van ser represaliats per haver-se oposat a les obres de l’AVE. Solidaritzar-se i fer pinya amb els espanyols sotmesos a altres abusos de poder és, probablement, un camí extraordinàriament interessant per a explicar-nos i per a respondre amb exquisida elegància moral als que premien l’agressivitat o la practiquen. El “Pirineus con ellos” contra el “a por ellos”.