Dades i escola

En la denominada era de la informació i la comunicació es manté, en gran mesura, l’accés lliure a les dades. Això democratitza el saber com mai abans s’havia produït en la història de la humanitat. Aquest fenomen ha transformat, i seguirà fent-ho en els propers temps, les nostres societats i les funcions de les institucions i les pròpies relacions interpersonals a tots els nivells.

La progressió geomètrica de dades i la seva interconnexió en forma d’algoritmes, que ja escapen del control de les persones, governs i institucions, està transformant les relacions de poder tradicionals. Gairebé cap govern, per més important que sigui, ni cap institució de prestigi en el temps anteriors (sistemes polítics, ideològics, econòmics, religiosos, financers, comercials, comunicatius, educatius, etc.) té la més mínima idea de com serà el món d’aquí a unes dècades, ni si les seves funcions tradicionals mantindran cap mena de vigència i eficàcia en les societats futures.

En aquest escenari els sistemes educatius estan obligats a repensar-se profundament. Un dels aspectes cabdals seria preguntar-nos sobre quins continguts (dades) fonamentals han de continuar formant part del repertori curricular que oferim a l’alumnat. Els hem de continuar demanant que aprenguin dades i més dades quan podran accedir-hi per altres canals? O, per contra, els hem d’oferir eines crítiques perquè puguin interpretar aquestes dades i, per tant, sàpiguen quines han d’obviar, relativitzar, confrontar, verificar o relacionar? La preocupació per transmetre dades perquè siguin apreses pels alumnes ha estat l’eix central dels nostres sistemes educatius. Ara caldria prioritzar les competències que garanteixin l’escrutini d’un món envoltat de dades i algoritmes que si no ets capaç de filtrar poden acabar per dirigir-te completament la vida, és a dir, comandar les teves decisions.

Necessitem un sistema educatiu l’objectiu principal del qual sigui contribuir a fer persones amb capacitat d’anàlisi crítica, amb criteris per interpretar un món cada cop més complex i caòtic. L’escola ha de ser un escenari, en forma de laboratori, on tots els seus membres col·laboren entre ells per orientar-se i formar-se a partir de dos principis innegociables: la llibertat i autonomia personal (el projecte de vida de cadascú) i la necessària col·laboració i cooperació en grup que socialitzi la nostra capacitat crítica i ens prepari per exercir una ciutadania lliure i democràtica. El món que s’albira ens oferirà grans possibilitats per accedir al conjunt de coneixements que la humanitat vagi gestant, però també contindrà grans perills d’assimilació i dirigisme exercits per un gran entramat de dades independitzat del control humà.