Opinió

De reüll

Tesis i anàlisis

Aquest 10 de febrer ha fet sis anys que es va aprovar –a cop de reial decret-llei, no ho oblidéssim pas– la reforma laboral encara vigent. No és que el sexenni faci més escaient una anàlisi, perquè d’aquesta mesura del govern espanyol ja fa temps que se n’està fent balanç. El cas és que es va vendre com un remei salvífic i amb una lògica aparentment irrebatible que afirmava que, si als empresaris se’ls facilitava dur a terme acomiadaments, no tindrien tanta recança a l’hora de fer contractes. La realitat va ser una altra, i amb l’entrada en vigor del decret vam assistir a una esporgada brutal a les plantilles aprofitant la veda oberta per llei. Els economistes més honestos s’havien afanyat a matisar la tesi de l’executiu popular amb una màxima molt més vigorosa: l’empresari no contracta pel simple fet d’aplanar-li l’extinció dels contractes, i si té prou senderi ampliarà plantilla només quan tingui perspectives sòlides d’augmentar facturació. En un context d’ensorrament del consum (parlem del 2012), ampliar les possibilitats d’acomiadament era badar la porta de l’avern. Passat el primer embat, la segona derivada són els contractes precaris, que, oh, sí, maquillen les xifres fredes de l’atur. I la tercera, que la tenim a les envistes, és la dels sous estancats. Si els assalariats no recuperen poder adquisitiu, tornarà a caure la capacitat de consum i amb aquesta les expectatives de negoci. Tenim el sant tornem-hi a tocar.



[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia