opinió
Exactament el que ens faltava
La idea, dintre de poc el projecte i en quatre dies l’execució immediata de la que podria ser la baixa a cotes ínfimes de la immersió de la nostra llengua catalana, que en alguns aspectes trontolla per covardia d’alguns, per ambició d’altres i, el que és pitjor, per pur rastrerisme polític, l’acaben d’anunciar els mitjans de difusió de notícies, diaris, cadenes de ràdio i televisió, amb qualificatius adequats, consideracions importants i, el que és pitjor, amb justificada por que el projecte anunciat per l’inefable Rajoy sigui una realitat immediata. S’ha sabut que aquest projecta és una nova malastrugança del 155, amb la inclusió de l’opció en castellà en la matrícula d’escolarització a totes les escoles catalanes. Si progressa la nova agressió a Catalunya, serà publicada abans del 31 de març d’aquest any i aplicada el curs proper.
És molt difícil recular en la història, estudiar-la atentament i intentar descobrir quan començà aquest sentiment contrari als catalans, verdaderament inexplicable segles enrere, on no hi havia comunicació de cap mena entre el poble. Sols les monarquies i classes aristòcrates tenien els missatges: el poble vivia en la inòpia. En començar, a finals de l’edat mitjana, el correu i el viatjar en diligència, es conegueren –sols lleugerament– els pobles i les seves particularitats. Sols els mitjans de comunicació iniciats en l’era moderna i l’automòbil donaren oportunitat de relacionar-se i conèixer-se. Amb tot, hi ha un 50% o més d’espanyols que no han trepitjat mai Catalunya, no coneixen la seva llarga i accidentada història, no hi tenen cap mena de relació i, consultats, ens tenen una mena de barreja d’enveja i odi incomprensibles. No és pas innat de les persones. Promogut de manera creixent, ha estat inoculat, difós, promogut i llargament prodigat de dalt a baix i des de la cultura a la inòpia. D’entrada tenim l’actual combat perdut. No pas la guerra! Pel que fa a Europa, ja està vist: els líders han estrenat paraigua o taps de les orelles.
Observadors propers al govern han dit que no hi ha seguretat que el 155 tingui o doni abast per disposar-ho, cosa que no frenaria la nova cacicada presidencial. Un membre destacat d’Enseñamiento ha dit: “Si la 155 no alcanza, somos sensibles y decidiremos.” Amb la qual cosa queda prou clar que enfonsar a baix nivell l’idioma i la cultura catalana és sols un problema de sensibilitat espanyola. En acabar la Revolució del 1936-39 i començar la repressió franquista, molt perjudicada, feia la meva mare: “Senyor, Senyor! Ha de durar gaire aquesta epidèmia?” Doncs ho pot veure des d’on reposen en pau els justos: encara dura i augmenta! Què és el que no fem bé o el que deixem de fer. No tot, però, ha vingut des de fora. El fardar a la catalana, prou corrent, massa, ha fet forat en la classe mitjana i ha anat pujant. Tan maco que és viure prou bé i callar!