Brussel·les, Europa

Aprofitant la reunió del grup parlamentari de Junts per Catalunya a Brussel·les per poder teixir una estratègia efectiva per a la investidura que acontentés tothom i busqués la complicitat de la resta de forces sobiranistes, el diputat i editor Quim Torra va penjar al seu Instagram una foto del camp de batalla Waterloo (1815). La butte du lion com a emblema. Napoleó contra el duc de Wellington. Triïn vostès qui és cadascú. “Exactament aquí es lliurà una de les batalles decisives de la història”, va escriure. Certament, Waterloo entronitza tots els mals pels quals molts entenen, encara ara i malgrat tot, que la Unió Europea (UE) ha estat una història d’èxits. La Unió, sortosament, ha estat una de les grans responsables de viure tants anys en pau.

Però, darrerament, per a molts catalans l’arquitectura comunitària no està responent a les expectatives creades. Avui, el club d’Estats respon només als interessos de la realpolitik, es configura com un club d’amics que s’autoprotegeix per conservar els privilegis de pocs davant d’una Europa que, en algun moment, van dir que era de la ciutadania. Certament, les crisis humanitàries dels darrers anys i les vulneracions de drets fonamentals que s’han produït a determinats països (Espanya, Grècia o Hongria, per posar exemples) fan plantejar que aquesta Europa dels ciutadans queda encara força lluny. Potser, també, l’Europa de les regions malgrat que la futura República catalana podria ser una bona punta de llança per comprendre que l’actual geopolítica europea hauria d’adaptar-se a nous contextos, escenaris, reptes, i ser més eficient.

A Brussel·les, el president Carles Puigdemont no només hi troba asil polític gràcies a un corpus jurídic que és molt més modern que el de l’Espanya en blanc i negre en què vivim, sinó que escenifica diàriament per què el relat d’aquesta Europa que va sobreposar-se a la catàstrofe de Waterloo i a dues guerres mundials ha quedat antiquat a principis del segle XXI. Avui, molts catalans viatgen a Brussel·les a buscar respostes, que de moment no arriben (i possiblement mai no arribaran), en un context on els interessos nacionals s’han sobreposat als dels ciutadans. Malauradament, el debat sobre la independència de Catalunya aflora en un temps en què l’Europa que molts voldríem que li donés solució té altres fronts oberts, potser molt més complicats, per a l’estabilitat geopolítica, començant per la política de veïnatge, econòmica i de control fronterer.

El 2019 serà un any de canvis. A l terreny català, esperem que les eleccions municipals puguin donar un nou impuls a l’independentisme fent que el poder local continuï mostrant musculatura i fortalesa davant dels embats de l’Estat. Fa temps que ho penso: el poder municipal serà cabdal per a la creació de la futura República, si arriba. Però les eleccions al Parlament Europeu tornaran a posar el debat de l’arquitectura comunitària sobre la taula i tornarem a fer volar coloms sobre com les institucions han de donar resposta al repte independentista. Malauradament, el nou Parlament es configurarà en un ambient de ressaca post Brexit, amb una reestructuració del nombre de diputats que possiblement doni a Espanya, França i Itàlia minoria de bloqueig permanent davant de les propostes de l’Europa forjada en l’ètica protestant. A més a més, les enquestes no són gens positives per a les esquerres, que afronten una crisi existencial en molts dels estats membres que de segur tindrà la seva plasmació en la configuració de la futura cambra. De fet, ja ho estem tastant amb les declaracions d’un vicepresident Frans Timmermans que, malgrat la seva adscripció política, fa d’escuder de Jean-Claude Juncker i Mariano Rajoy. Algunes prospectives situen els partits socialdemòcrates a la ratlla dels cent eurodiputats.

Finalment, comencen a bufar aires reformistes des de França i Itàlia, perquè la tecnocràcia de Macron i Renzi vol tenir veu pròpia al marge dels eixos tradicionals de la política: l’ideològic i el nacional. A alguns, la tecnocràcia (disfressada de democràcia) podria produir-los el miratge d’escoltar la Catalunya dinàmica, transformadora i de progrés que dibuixa l’independentisme; una Catalunya líder per una Europa eficient. Però, malauradament, avui tecnocràcia vol dir raó d’Estat. I, dissortadament, crec que és d’il·lusos pensar que els actuals estats decimonònics estiguin a les últimes. Carles Puigdemont, des de la capital d’Europa, ha destapat les vergonyes de tot l’establishment espanyol en poques setmanes. Però pensar que els estats cauen com un castell de cartes –potser emmirallats per la derrota de Waterloo– és no entendre com funciona la realpolitik. L’independentisme ha de perseverar, amb astúcia i eficiència.