Aula i bastida

El llec en economia no pot per menys de sentir, en aquests temps de crisi devastadora, una gran compassió pels que sí que hi entenen. Ell, almenys, no se'n sent responsable, ni viu tampoc doncs afeixugat pel pes d'haver d'aportar-hi solucions efectives, o rabiós perquè les aplicades per altres serveixen, aquí i de moment, de ben poca cosa. Millor serà per tant que el tal llec s'estigui de fer sang a propòsit de certes ximpleries que, enmig de la fallida i del desconcert, profereixen molts dels qui, teòricament, en saben i, políticament, estan legitimats per actuar-hi. Cap retret, doncs, per a unes recents declaracions de Celestino Corbacho, ministre de Treball. Però sí una puntualització.

En el context de la polèmica per l'edat de la jubilació –un de tants assoliments de l'estat del benestar ara més amenaçats–, aquest senyor va venir a dir que tenia la seva lògica que algú que es guanya la vida construint i restaurant façanes es jubili abans que algú que ho fa fent classes.

I bé, aquesta apreciació traeix un prejudici com a mínim pol-potià. D'aquella mena de groller mecanicisme que tant de mal ha fet històricament a les esquerres. Perquè un redreçament –econòmic, social, polític– tant esdevé possible gràcies a l'aula com a la bastida. I si en aquesta hi ha un risc d'accidentalitat física major que en aquella, és per contra a l'aula on el desgast psíquic –per causa del descrèdit de l'autoritat o de la imperiositat del reciclatge continu– mina més, i de manera prou més insidiosa.

D'on no n'hi ha tampoc per col·legir que ara els docents s'hagin de jubilar abans del compte. De fet, si algun plus qualitatiu poden exhibir els treballadors de l'intel·lecte en relació amb els del múscul és la capacitat i la disposició, a diferència d'aquests últims, per continuar actius fent feina productiva fins i tot després d'haver-se jubilat, sigui amb els anys que sigui. I d'això se'n diu una elit útil. Just el contrari d'una de parasitària. O de la massa acomodatícia.